després de tres derrotes seguides, roma va lliurar el comandament a un home l’estratègia del qual contra anníbal cabia en una sola ordre: no presentar batalla. quint fabi màxim verrucós, dictador a l’estiu del 217 abans de la nostra era, va passar sis mesos seguint l’exèrcit cartaginès pels turons sense acceptar una batalla campal, mentre els seus compatriotes l’acusaven de covardia. no va guanyar cap gran batalla, i així i tot la posteritat el va convertir en un dels seus herois.
els seus sobrenoms els explica plutarc: verrucós, per una berruga sobre el llavi; i, de petit, ovícula, «el xaiet», pel seu caràcter tranquil i lent. venia d’una família il·lustre: livi anomena avi seu fabi màxim rul·lià, el vencedor de sentinum, i plutarc el fa quart en la línia que baixa d’ell. convé no confondre’ls.
el seu nomenament té lletra petita. després del trasimè i la pèrdua de la cavalleria de centeni, explica livi, la ciutat va recórrer al dictador, un remei que feia molt que no es feia servir; i com que l’únic cònsol viu era lluny, amb itàlia ocupada per les armes púniques, el va elegir el poble, cosa que no s’havia fet mai. el mateix livi es corregeix uns capítols després: només un cònsol podia nomenar dictador, així que el que el poble va elegir va ser algú que en fes les funcions, un prodictador, i van ser els seus descendents els qui, en engreixar els títols del retrat familiar, van deixar que se’l cregués dictador. polibi, per la seva banda, explica el càrrec als seus lectors grecs: vint-i-quatre lictors en lloc de dotze, i un comandament absolut davant del qual cessaven tots els magistrats llevat dels tribuns de la plebs. com a cap de la cavalleria, el seu segon, l’acompanyava marc minuci ruf.
l’estratègia la descriu polibi sense ambigüitat. anníbal li va oferir batalla tan bon punt va arribar, prop d’aecae, i ningú no va sortir del campament romà. fabi, diu, havia decidit no arriscar-se ni acceptar una batalla campal, perquè l’hauria perduda. les raons que polibi li atribueix no són les del vídeo: l’exèrcit enemic combatia des de la infància, el manava un general criat amb aquells homes, havia guanyat moltes batalles a hispània i ja havia vençut dues vegades seguides els romans; i, sobretot, només es podia salvar vencent. més endavant hi afegeix la superioritat de la seva cavalleria. el que roma tenia al seu favor eren recursos inesgotables de queviures i d’homes.
així que fabi marxava en paral·lel per les altures, ocupant abans que ningú les millors posicions, sense deixar que els seus soldats farratgessin ni es dispersessin, i caçant els farratgers enemics que s’allunyaven del seu campament. plutarc ho resumeix: amb temps, diners i homes de sobres, volia desgastar a poc a poc un enemic de recursos escassos. les petites victòries, apunta polibi, servien a més per tornar l’ànim a unes tropes trencades per les derrotes.
minuci en deia tímid en lloc de prudent; els soldats, el pedagog d’anníbal.
gairebé a ningú no li va agradar. polibi explica que minuci, fent-se ressò de l’opinió popular, el titllava de covard i lent. livi ho diu amb una paraula que acabaria sent el títol de fabi: minuci en deia mandrós en lloc de cunctator, «el que demora», i tímid en lloc de prudent. els soldats, segons plutarc, se’n burlaven com del «pedagog d’anníbal», l’esclau que va darrere del nen a tot arreu.
anníbal va baixar llavors a la rica plana de falern, a la campània, a arrasar-la davant dels ulls dels romans. fabi va creure que el tenia atrapat i va ocupar el pas per on hauria de sortir. polibi explica com es va escapar anníbal: de nit va lligar feixos de llenya encesa a les banyes d’uns dos mil bous i els va llançar vessant amunt, i mentre els romans que guardaven el pas corrien cap a les llums, va travessar el congost amb tot el seu botí. fabi, que sospitava un parany, no es va moure del seu campament. els retrets es van intensificar, i poc després va haver d’anar a roma a celebrar uns sacrificis. va deixar l’exèrcit a minuci amb una advertència: més li valia evitar un desastre que fer mal a l’enemic.
minuci va atacar els farratgers d’anníbal prop de geroni, a prop de lucèria, els va causar moltes baixes i va arribar a assaltar el seu campament. la notícia va arribar a roma exagerada. polibi explica que el poble, convençut que el problema era la cautela excessiva del general, va donar a minuci el mateix poder que al dictador: dos dictadors per a un mateix front, cosa que no havia passat mai. livi i plutarc posen nom a la proposta, la del tribú de la plebs marc metili, parent de minuci segons plutarc; livi afegeix que el seu únic defensor a l’assemblea va ser gai terenci varró.
fabi va tornar sense canviar d’idea i va deixar triar minuci: manar en dies alterns o dividir l’exèrcit. minuci va triar dividir-lo. anníbal, que sabia de la rivalitat, va ocupar un turó entre els dos campaments i va amagar de nit a les fondalades del terreny cinc-cents genets i uns cinc mil infants. minuci va picar l’esquer, i quan l’emboscada va sortir per tots costats, fabi va acudir amb les seves legions i va salvar els seus compatriotes. livi n’explica el final: minuci va dur les seves legions al campament de fabi, li va dir pare davant de tothom i li va retornar el comandament; plutarc repeteix l’escena. i livi atribueix a anníbal una frase: aquell núvol que sempre es posava als cims havia acabat descarregant la tempesta.
al cap de sis mesos, fabi va lliurar l’exèrcit als cònsols. per a l’any següent van ser elegits luci emili paule i el mateix varró, i els dictadors van deixar el càrrec. polibi explica la decisió del senat: presentar batalla, amb vuit legions, cosa que roma no havia fet mai. l’estratègia de fabi no havia estat derrotada; simplement s’abandonava.
la rehabilitació va venir després. en anotar la seva mort, anys després, livi cita enni: unus homo nobis cunctando restituit rem, un sol home, demorant-se, ens va retornar l’estat. i plutarc recull de posidoni la imatge que dóna títol a aquesta entrada: els romans anomenaven fabi el seu escut, i marcel la seva espasa.
