a la tardor del 218 abans de la nostra era, l’exèrcit d’anníbal va travessar els alps en quinze dies i va baixar a la plana del po amb menys de la meitat de la infanteria que havia sortit d’hispània. sabem quants van arribar perquè polibi va copiar les xifres d’una inscripció que el mateix anníbal va deixar al cap lacinium. gairebé tota la resta —la neu, les emboscades, la roca partida amb foc i vinagre— depèn de quin autor es llegeixi.
la marxa va començar a la primavera, a cartago nova. polibi i livi coincideixen en la xifra amb què anníbal va creuar l’ebre: noranta mil infants i dotze mil genets. va sotmetre els pobles entre l’ebre i els pirineus, amb rapidesa però amb grans pèrdues, hi va deixar hannó amb deu mil infants, mil genets i tot el bagatge pesant, i en va llicenciar uns altres tants perquè els ibers esperessin tornar a casa. livi explica a més que tres mil carpetans van desertar en veure el que els esperava. els cinquanta mil infants i uns nou mil genets del vídeo són, a polibi, l’exèrcit ja alleugerit que va seguir des dels pirineus cap al roine.
al roine, anníbal va comprar als riberencs totes les barques que va poder, però a l’altra riba l’esperava una host de gals. polibi explica com ho va resoldre: va enviar riu amunt hannó, fill de bomílcar —no el de la guarnició—, que va creuar en rais i va caure per l’esquena sobre els gals mentre el gruix travessava en barques. els trenta-set elefants van passar després, i de la manera més enginyosa: sobre rais amarrats a la riba i coberts de terra, perquè semblessin camí, amb dues femelles al davant. alguns, aterrits, es van llançar al riu; els seus cornacs es van ofegar, però ells van sortir caminant pel fons amb la trompa fora de l’aigua. a polibi, quan creuaven els elefants, els gals de l’altra riba ja estaven vençuts: les javelines sobre els rais són una dramatització del vídeo. mentrestant, el cònsol publi corneli escipió, que anava camí d’hispània, havia desembarcat a la boca massaliota del roine. les patrulles de cavalleria dels dos exèrcits van xocar; segons livi, anníbal va dubtar entre seguir cap a itàlia o combatre, i van ser uns enviats bois els qui el van convèncer de no gastar forces abans d’arribar. publi es va presentar al pas tres dies després que els cartaginesos se n’anessin, disposat a presentar batalla, diu livi, i no hi va trobar ningú.
la pujada l’explica polibi amb molt de detall, i avisa que ell mateix va fer el pas dels alps per veure-ho i va interrogar testimonis. en un congost estret, els al·lòbroges van atacar la columna des de dalt, i el mal el va fer sobretot el terreny: els cavalls ferits es rebolcaven i empenyien les bèsties de càrrega al precipici amb la seva càrrega. dies després, uns altres muntanyencs es van presentar amb branques d’olivera i corones, van lliurar ostatges, es van oferir com a guies i van atacar la columna en un barranc, fent rodolar pedres des dels vessants. anníbal va haver de passar la nit amb mitja força al costat d’una roca pelada, separat dels cavalls i del bagatge. als elefants, explica polibi, l’enemic no s’atrevia a acostar-s’hi. després de nou dies de pujada va arribar al cim, hi va descansar dos i va trobar neu: s’acostava la posta de les plèiades.
la baixada va ser gairebé tan mortífera com la pujada. el corriol era estret i costerut, i qui trepitjava fora queia al buit; més avall, una esllavissada s’havia endut estadi i mig de vessant. la neu nova cobria el glaç de l’hivern anterior, els homes hi relliscaven i els animals s’enfonsaven i quedaven atrapats. a polibi, anníbal va fer reconstruir el corriol a la paret: un dia perquè passessin les bèsties de càrrega i els cavalls, tres més per als elefants, que van arribar mig morts de gana.
polibi va anar a veure el pas amb els seus propis ulls; el foc i el vinagre no són al seu relat.
la versió de livi és una altra. per obrir la roca, els seus soldats van talar arbres enormes, van fer una foguera gegantina aprofitant el vent, van escalfar la pedra i la van esquerdar abocant-hi vinagre, i després la van obrir amb ferro; quatre dies se’n van anar al voltant d’aquella roca. l’episodi no és a polibi, i bona part de la historiografia el té per llegenda. livi tampoc no sabia per on havia passat anníbal: s’estranya que es discuteixi, rebutja el pas dels alps penins i el del cremonis que donava celi, i situa la baixada a terra dels taurins. el pas exacte continua sent una discussió.
les xifres d’arribada són el més ferm del relat, i així i tot tenen amo. polibi escriu que la marxa des de cartago nova va durar cinc mesos, la travessa dels alps quinze dies —livi dóna els mateixos quinze—, i que anníbal va baixar a la plana del po amb dotze mil infants africans, vuit mil ibers i no més de sis mil genets, «segons ell mateix declara» a la inscripció del lacinium. la font de la xifra és el mateix anníbal. livi, en canvi, deixa constància que els autors no es posaven d’acord: uns donaven cent mil infants i vint mil genets; altres, vint mil i sis mil. i cita luci cinci aliment, que diu haver estat presoner d’anníbal i haver-li sentit dir que, des del roine, havia perdut trenta-sis mil homes. davant dels cinquanta mil infants dels pirineus, vint mil és menys de la meitat, sense haver lliurat encara cap batalla campal contra roma; part d’aquestes pèrdues, això sí, van ser combats contra les tribus.
el vídeo tanca amb l’arenga davant la plana del po, i convé situar-la. a polibi no es pronuncia al final, sinó al cim, amb la neu acabada de caure i la tropa desmoralitzada: anníbal els mostra la plana, els recorda l’amistat dels gals que l’habitaven i els assenyala on queda roma. la comparació dels alps amb la ciutadella d’itàlia és de polibi, que explica així per què la vista d’itàlia va tornar l’ànim a la tropa. livi sí que la hi posa a la boca: des d’un promontori, anníbal els diu que estan travessant les muralles no només d’itàlia, sinó de la mateixa roma, i que en una o dues batalles tindran a les mans la ciutadella i la capital d’itàlia. per als elefants, el pitjor no s’havia acabat: dels trenta-set, explica polibi, després de la batalla de la trèbia i la pluja i la neu que van venir després només en va sobreviure un.
