el 219 abans de la nostra era, anníbal barca va posar setge a sagunt, una ciutat ibèrica rica, a un pas del mar, al sud de l’ebre i lligada a roma per un pacte. vuit mesos després la va prendre per assalt, i ja el 218 una ambaixada romana declarava la guerra al senat de cartago. és el detonant de manual de la segona guerra púnica. que en fos també la causa és una altra discussió, i qui la va obrir va ser polibi.
anníbal encara era jove i feia dos anys que era al capdavant de l’exèrcit d’hispània: els soldats l’havien proclamat el 221, després de l’assassinat d’àsdrubal el bell. aquells dos anys els va passar en campanyes per l’interior, contra olcades, vaccis i carpetans, i livi les llegeix com una marrada calculada: sotmetre primer els veïns perquè l’atac a sagunt semblés arrossegat per la marxa dels fets i no buscat. del jurament d’odi que el vídeo li atribueix convé precisar-ne l’origen. polibi explica que el mateix anníbal, ja derrotat i refugiat a la cort d’antíoc iii, va explicar al rei que als nou anys el seu pare li va fer posar la mà sobre la víctima d’un sacrifici i jurar que mai no seria amic dels romans. polibi no diu haver-ho sentit ell: ho presenta com el que anníbal va dir a antíoc, dècades després i en un moment en què li convenia provar la seva enemistat amb roma.
la ciutat, diu polibi, era a uns set estadis del mar, al peu dels turons, i el seu territori era el més fèrtil d’ibèria; livi l’anomena la més rica de les que hi havia a l’altra banda de l’ebre i li dóna un origen llegendari a l’illa de zacint. el problema era jurídic. el tractat signat amb àsdrubal només prohibia a cartago creuar l’ebre en armes, i sagunt quedava al sud. però els saguntins, escriu polibi, s’havien posat sota la protecció de roma molts anys abans d’anníbal, i ho prova així: quan va esclatar una lluita de faccions a la ciutat, van cridar els romans perquè l’arbitressin, no els cartaginesos, que eren molt més a prop. anníbal s’hi va agafar justament: va acusar roma d’haver fet executar injustament diversos notables en aquell arbitratge. polibi ho té per un pretext, dictat per la ira, i creu que hauria fet més bé de reclamar sardenya.
del setge, polibi en dóna poc més que l’essencial: anníbal el va dirigir en persona, compartint la fatiga de les màquines i exposant-se sense mesura, i al cap de vuit mesos de penalitats va prendre la ciutat per assalt. el botí li va servir per a tot: els diners els va guardar per als seus plans, els captius els va repartir entre la tropa i la resta la va enviar a cartago. el detall ve de livi. mentre s’acostava al mur sense precaució, anníbal va caure ferit de gravetat per una tragula, una arma llancívola, a la part davantera de la cuixa; hi va haver tal desbandada que gairebé es van abandonar les obres, i durant uns dies el setge va ser bloqueig mentre es curava. el vídeo diu que la javelina li va travessar la cuixa; livi només diu que el va ferir greument. la caiguda també és de livi: els principals de la ciutat van llançar al foc l’or i la plata i molts s’hi van llançar darrere, i anníbal va ordenar matar tots els adults, una ordre que el mateix livi anomena cruel i gairebé necessària. i livi adverteix de la seva pròpia cronologia: els que escriuen que sagunt va caure al vuitè mes no quadren, reconeix, amb els cònsols que segons ell van rebre la primera súplica saguntina i van combatre després contra anníbal a itàlia.
la toga carregada amb la guerra i la pau és a polibi i a livi; les paraules, cadascun les posa a la seva manera.
el vídeo presenta un senat romà que debatia sense fi mentre sagunt agonitzava i que no va enviar reforços. el segon ho admet el mateix livi: en saber-se la caiguda, els senadors van sentir, entre altres coses, vergonya per l’auxili no prestat. el primer cal matisar-ho, perquè roma sí que va moure legats, i les dues fonts no es posen d’acord en quan. polibi els situa a cartago nova, davant d’anníbal, a l’hivern anterior al setge, advertint-lo que no toqués sagunt ni creués l’ebre. livi, ja amb el setge en marxa: anníbal els va fer dir que no era segur acostar-s’hi i que no tenia temps per a ambaixades, i ells van seguir fins a cartago. i polibi es burla expressament dels qui expliquen que, després de la caiguda, el senat va debatre si anar o no a la guerra: absurd, diu, quan un any abans roma havia advertit que entrar en territori saguntí seria causa de guerra. el senat atònit i els seus discursos pertanyen a la tradició que ell rebutja.
l’ambaixada decisiva va arribar a cartago ja el 218. polibi la resumeix com un ultimàtum: o lliuraven anníbal i el seu consell, o guerra. els cartaginesos van respondre amb un al·legat: el tractat d’àsdrubal no els obligava, perquè es va signar sense la seva aprovació, i el de lutaci protegia els aliats de cada part, però sagunt no era aliada de roma quan es va signar. livi obre la llista de legats, tots d’edat, amb un quint fabi, i és a ell a qui fa formular l’única pregunta que portaven: si sagunt s’havia atacat per decisió pública de cartago. el gest l’expliquen tots dos. a polibi, el més ancià dels ambaixadors assenyala el plec de la seva toga i diu que hi porta la guerra i la pau; el sufet li respon que deixi caure la que prefereixin els romans, i quan diu «la guerra», molts senadors criden que l’accepten. a livi, «el romà» fa un plec amb la toga: «aquí us portem la guerra i la pau; preneu la que vulgueu»; li criden que doni ell la que vulgui, i quan la deixa anar dient que dóna la guerra, tots responen que l’accepten i que la faran amb el mateix ànim. són dues versions literàries d’una escena, no una acta.
polibi tanca l’assumpte amb un veredicte doble que convé no simplificar. si la causa de la guerra va ser la destrucció de sagunt, els cartaginesos en van tenir la culpa, pel tractat de lutaci i pel d’àsdrubal; si va ser l’espoli de sardenya, tenien bones raons. mentrestant, anníbal hivernava a cartago nova preparant la marxa. polibi explica que, ja abans del setge, roma comptava lliurar la guerra a hispània, amb sagunt com a base. es va equivocar d’escenari.
