entre el 237 i el 221 abans de la nostra era, dos generals d’una mateixa família, amílcar barca i el seu gendre àsdrubal, van convertir el sud i l’est de la península ibèrica en la gran base de poder de cartago, i la van deixar en herència a un tercer, anníbal. el vídeo diu que cartago es va refer en secret i gràcies a un sol recurs, la plata. cap de les dues coses no és exacta: la plata va ser una peça entre diverses, i polibi, la nostra font principal, explica que roma estava mirant.
polibi és clar sobre el punt de partida: tan bon punt van posar ordre a líbia, els cartaginesos van enviar amílcar a hispània «confiant-li una força adequada». es va endur el seu fill anníbal, de nou anys —el nen del jurament de l’altar, una escena que, segons polibi, el mateix anníbal va explicar a antíoc iii dècades més tard—, va creuar l’estret i es va aplicar a sotmetre hispània a cartago. no era un territori verge: diodor recorda que gadir, l’actual cadis, era una colònia fenícia, i que amílcar va dur les seves campanyes fins allà. en uns nou anys va sotmetre molts pobles ibers, per les armes o per la diplomàcia. el propòsit que polibi li atribueix és explícit: fer servir els recursos d’hispània per a la guerra contra roma. és la seva interpretació, escrita sabent com va acabar tot.
la idea d’un imperi privat, al marge del senat cartaginès, té autor. polibi l’atribueix a fabi pictor, el senador i historiador romà contemporani dels fets: segons fabi, àsdrubal —no amílcar— va voler convertir cartago en una monarquia, va fracassar i des d’aleshores va governar hispània al seu aire, sense fer cas del senat; anníbal hauria heretat el mètode i hauria començat la guerra contra l’opinió de la seva ciutat. polibi ho desmunta amb un argument senzill: si cartago desaprovava anníbal, res no li hauria estat més fàcil que lliurar-lo a roma, i en canvi va lluitar disset anys a les seves ordres. dexter hoyos, que ha dedicat un llibre sencer a la dinastia, conclou que fabi s’equivoca en presentar àsdrubal com a independent de cartago. els barca van tenir una autonomia enorme sobre el terreny; no van ser un estat a part.
amílcar va morir cap al 228, i les fonts no expliquen la mateixa mort. polibi diu que va caure amb valentia en una batalla contra un dels pobles més bel·licosos i poderosos de la península. diodor n’explica una altra: assetjava hèlice, havia enviat el gruix de l’exèrcit i els elefants a hivernar a akra leuke, una ciutat fundada per ell, i el rei dels orisos, fingint-se aliat, el va derrotar; amílcar va desviar els seus fills per un altre camí i, perseguit, es va llançar a cavall a un riu i s’hi va ofegar. el comandament va passar a àsdrubal. polibi l’elogia per una administració sàvia, que va fer créixer el poder cartaginès més amb l’amistat dels caps locals que amb les armes; livi afegeix que el comandament el devia a la facció bàrcida, forta entre els soldats i la plebs, i «no precisament per voluntat dels principals». àsdrubal va fundar la ciutat que uns anomenaven cartago i altres la ciutat nova, cartago nova, que polibi descriu després com el principal ornament i la capital de l’imperi cartaginès a hispània.
i la plata? que n’hi va haver és segur; les xifres, en canvi, són gairebé totes d’una altra època. plini el vell escriu que a hispània continuaven en ús pous oberts per anníbal, i que un d’ells, el de baebelo, li donava tres-centes lliures de plata al dia; hoyos adverteix que és l’única estadística d’aquesta mena que ha sobreviscut d’època bàrcida. les famoses mines de cartago nova, amb quaranta mil treballadors i vint-i-cinc mil dracmes diàries, les descriu polibi, citat per estrabó, però per al seu propi temps i per al tresor de roma. el contrast que suggereix el vídeo sí que és real: és la mateixa cartago que el 241 no havia pogut pagar els seus mercenaris i ho havia pagat amb la guerra inexpiable.
en la versió més antiga que conservem, el tractat de l’ebre només obliga una de les parts.
roma va trigar a reaccionar, però va reaccionar. polibi explica que, en veure que àsdrubal estava aixecant un imperi més gran i més temible que el que cartago havia tingut abans, els romans van comprendre que fins aleshores havien estat adormits; però, amb una invasió gal·la esperada d’un dia per l’altre, no es van atrevir a donar-li ordres ni a fer-li la guerra, i van preferir apaivagar-lo. li van enviar legats i van signar un tractat en què, diu polibi, no s’esmentava la resta d’hispània: els cartaginesos es comprometien a no creuar l’ebre en armes. hoyos el data el 225, en vigílies de la invasió que acabaria a telamó. aquesta és tota la clàusula a polibi. livi, dos segles després, explica una altra cosa: que el poble romà havia renovat amb àsdrubal un tractat pel qual l’ebre seria la frontera dels dos imperis i sagunt, al mig, conservaria la seva llibertat. la simetria i sagunt apareixen en la versió romana tardana, no en la grega, i sagunt és justament la ciutat per la qual començaria la guerra: la diferència entre les dues versions no és un detall. qui va trencar primer l’equilibri encara es discuteix.
el 221, després de vuit anys de comandament —nou, segons diodor—, àsdrubal va ser assassinat, i tampoc aquí no coincideixen les fonts. per a polibi el va matar de nit, al seu allotjament, un celta, per greuges privats; per a livi, un bàrbar, a la vista de tothom, furiós perquè àsdrubal havia fet matar el seu amo; per a diodor, un dels seus esclaus domèstics. els soldats van elegir per unanimitat anníbal, que encara era jove, i l’assemblea de cartago va ratificar l’elecció: una altra vegada, un exèrcit que no actua al marge de la seva ciutat. polibi escriu que, des del primer dia, les seves mesures van deixar clar que pensava fer la guerra a roma. és el judici de qui ja sabia que n’hi hauria.
