la monarquia romana, que havia sobreviscut a set reis, a magnicidis i a guerres, no va caure per una invasió ni per una bancarrota. va caure, segons la tradició, per culpa d’un príncep que es creia intocable i va creuar una línia tan sagrada que va incendiar el sistema sencer.
la data que roma va gravar en la seva memòria és l’any 509 a.n.e. al tron hi havia luci tarquini, anomenat superbus, “el superb”, setè i últim rei de roma. havia arribat al poder amb l’assassinat del seu sogre, el rei servi tul·li —va ser la seva esposa túl·lia, filla del mateix servi, qui va passar el carro per damunt del cadàver—, i governava en conseqüència: mitjançant el terror. havia purgat el senat, executat rivals sense judici i sotmès la plebs a treballs forçats. era, en el retrat de les cròniques, la tirania absoluta. però l’espurna que el va enderrocar no la va encendre ell, sinó el seu propi fill.
luci juni brut va alçar el ganivet tacat de sang davant del poble i va jurar que roma no tornaria a tenir mai més un rei.
les cròniques relaten que el príncep sext tarquini es va obsessionar amb lucrècia, una matrona cèlebre per la seva virtut, esposa d’un noble parent del rei. una nit es va presentar a casa seva valent-se de l’hospitalitat familiar i, quan tothom dormia, va entrar per la força a la seva alcova i la va violar, amenaçant-la de deshonrar-la en públic si es resistia. l’endemà, lucrècia va convocar el seu marit i el seu pare, els va explicar el que havia passat i els va exigir que juressin venjança. després, perquè el seu nom no pogués usar-se mai com a excusa per a la deshonra, va agafar una daga i es va treure la vida davant d’ells.
al costat del cadàver hi havia luci juni brut, un nebot del rei que durant anys havia fingit ser curt d’enteniment —d’aquí el seu sobrenom, “el brut”— per sobreviure a la paranoia del seu oncle. en aquell instant va deixar caure la màscara. va arrencar el ganivet del cos de lucrècia, el va alçar davant dels presents i va jurar per aquella sang que roma mai més no tornaria a suportar un rei. va portar el cadàver al fòrum, el va mostrar al poble i va convertir un crim privat en una revolució pública.
la resposta va ser immediata. l’aristocràcia, que ja odiava el tirà, es va alçar en armes, va tancar les portes de la ciutat a tarquini —absent en campanya— i va proclamar abolida la monarquia per sempre. roma va jurar un odi etern a la sola paraula “rei”, un rebuig que marcaria la seva política durant els cinc segles següents. aquí convé una cautela que la mateixa tradició gairebé convida a tenir: la història moderna sospita que aquest drama tan perfecte —la dona virtuosa, el príncep luxuriós, l’heroi que es desperta— va funcionar com a propaganda per legitimar el que en el fons va ser un cop d’estat de la noblesa contra el rei. el relat és probablement un mite moralitzant. però el resultat va ser real: roma va deixar de tenir reis.
aquell odi a la corona no va ser retòrica passatgera, sinó el nervi de la identitat republicana durant mig mil·lenni. la paraula rex es va tornar un insult polític mortal: acusar algú d’aspirar a la reialesa era una de les armes més temudes del fòrum, i la sospita de voler-se cenyir una diadema va pesar sobre els últims anys de juli cèsar i sobre el ganivet dels seus assassins —encapçalats, no per atzar, per un descendent que reivindicava aquell primer brut—.
de l’antic poder reial només se’n va conservar una carcassa buida i purament ritual, el càrrec sacerdotal de rex sacrorum, desposseït de tota autoritat política perquè ningú no tornés a confondre l’altar amb el tron. lucrècia, per la seva banda, va quedar consagrada com a símbol perdurable de la virtut i de la llibertat recuperada, una figura que l’art i la literatura europees seguirien invocant dos mil anys després.
la caiguda de tarquini el superb tanca l’etapa monàrquica i obre la pregunta que definiria roma. expulsats els reis, prohibida la corona per llei, quedava un abisme: com es governa una ciutat que ha jurat no tornar a tenir mai més un sol home al comandament? d’aquesta pregunta naixeria la república, i amb ella l’invent polític que roma llegaria al món.
