com se substitueix un monarca absolut sense acabar creant, sense voler, un altre tirà? aquest va ser el problema que roma va haver de resoldre en enderrocar els seus reis, i la solució que va idear va resultar tan duradora que encara ressona en el disseny dels governs moderns.
la tradició situa el moment l’any 509 a.n.e. expulsat l’últim rei, el senat va jurar un odi visceral a tot allò que fes pudor de corona; la sola paraula rex va quedar maleïda durant diverses generacions. però l’odi no governa sol: algú havia de dirigir l’exèrcit, presidir la justícia, representar la ciutat. i la resposta va ser tan elegant com radical: agafar el poder suprem de l’antic rei i partir-lo en dos.
el sistema va ser una obra mestra de l’equilibri de poders al món antic.
va néixer així el consolat, amb tres regles de contenció pensades perquè ningú no tornés a acumular l’autoritat d’un monarca. la primera: hi hauria sempre dos cònsols governant alhora, cadascun vigilant l’altre. la segona: el seu mandat duraria només dotze mesos, de manera que el poder es retornés abans d’arrelar. i la tercera, la més temible: qualsevol dels dos podia vetar legalment —en virtut de la par potestas, la igualtat de poder— una decisió del seu col·lega. bastava la negativa d’un per frenar la maquinària sencera de l’estat. el poder es va dissenyar, expressament, perquè es destorbés a si mateix.
els cònsols van heretar, això sí, gairebé tota la majestat del rei. portaven l’imperium, el poder suprem de comandament militar i de coacció, i desfilaven precedits pels lictors que carregaven els fasces, el feix de vares que simbolitzava l’autoritat d’assotar i, fora de la ciutat, d’executar.
la diferència amb la monarquia no estava en quant poder hi havia, sinó en com es repartia i quant durava: aquell mateix imperium gairebé regi l’ostentava ara cada cònsol per sencer, però compartit i vigilat per un col·lega d’idèntic poder, i s’havia de tornar en un any. i per als moments en què dividir el comandament era un suïcidi —una invasió, una derrota a les portes—, la república es va guardar una vàlvula de seguretat: la dictadura, un càrrec únic i excepcional que concentrava tot el poder en una sola persona, designada per un dels cònsols amb autorització del senat, per un termini màxim i taxat de sis mesos. ni tan sols l’emergència podia ressuscitar un rei permanent —cosa que sul·la i, sobretot, cèsar trencarien segles després—.
aquí toca una cautela que la mateixa historiografia moderna exigeix. la tradició romana explica que aquest consolat dual va néixer sencer i perfecte el 509, de la mà dels primers cònsols. la recerca contemporània en desconfia: és molt possible que la magistratura suprema dels primers temps no s’anomenés encara “cònsol” ni tingués encara aquella forma col·legiada, i que la parella de cònsols anuals, tal com la coneixem, s’anés quallant al llarg del segle v a partir de càrrecs més antics. el relat d’un sistema acabat des del primer dia és, en part, una projecció posterior. el que sí que sembla ferm és el principi que va acabar imposant-se: poder dividit, temporal i vigilat per un mateix.
i la lògica de fons és allò veritablement perdurable. roma no va confiar en la virtut dels seus governants: va confiar en l’estructura. dos caps i no un, un rellotge que obligava a deixar anar el comandament, un fre que qualsevol dels dos podia accionar. la col·legialitat i la temporalitat dels càrrecs es van convertir en la columna vertebral de la república i, segles després, inspirarien els qui van dissenyar repúbliques amb poders separats i mandats limitats. la idea que cap home no ha de comandar sol ni per sempre té aquí un dels seus bressols.
els primers a seure en aquella cadira van ser, segons la tradició, luci juni brut i tarquini col·latí. brut, el mateix que havia encapçalat la revolució contra els reis, aviat descobriria que defensar les fràgils lleis acabades de néixer de la república li exigiria un sacrifici capaç de deixar tota roma en estat de commoció: un judici en què la lleialtat a l’estat xocaria de front amb la seva pròpia sang.
