en aquesta segona publicació volia parlar breument sobre la irrupció de la intel·ligència artificial en la necessitat de produir d’una persona. parlo de mi, però força gent que llegeixi això s’hi sentirà identificada.
jo, de mena, soc una persona amb certa propensió a sentir la necessitat de produir. soc conscient que és un sentiment que en certa manera m’ha imposat la societat per ser un home blanc heterosexual que se suposa que ha de tenir èxit, i aquest èxit passa per produir, aportar a l’economia, tenir una empresa, emprendre. saber-ho no treu que el sentiment perduri. tinc moltes idees, m’interessen moltes coses alhora; intento organitzar-me per anar executant les que més em criden l’atenció a cada moment. moltes les abandono: no és només productivitat, és moltíssima curiositat per explorar, i quan em canso ho deixo.
on vull anar? a com la irrupció de la intel·ligència artificial ha exacerbat això fins a un límit que frega la insalubritat. soc enginyer de programari —tinc estudis de física i química, però exerceixo com a enginyer de programari—. sempre he tingut diverses idees de projectes que m’hauria agradat fer, i per la meva condició d’enginyer eren una possibilitat remota: tenia l’aptitud per fer una app, una web, un programari específic, però moltes vegades no tenia ni el temps ni els recursos.
la irrupció de la intel·ligència artificial és un canvi de paradigma. de sobte m’habilita per executar totes aquelles vies que tenia al calaix. em permet fer un salt quantitatiu: tots aquells projectes que eren al fons de la meva ment amb una possibilitat remota comencen a materialitzar-se. ara puc treballar en sis o set projectes en paral·lel que pensava que mai no tindria temps de fer. i això dona una recompensa neurològica: sentir aquella productivitat exacerbada, fer coses que creia impossibles, mola.
però alhora, aquesta capacitat brutal de crear t’esclavitza. és genial per una banda, però sento que tinc accés a eines tan potents que cada minut que no els dedico a explotar-les al màxim sento que estic perdent el temps. el mateix que em dona, m’ho treu. aquell pic de dopamina —el mateix circuit de recompensa que exploten les drogues o les xarxes socials— és alhora un baixó, perquè et genera l’obligació d’estar tot el dia enganxat. i et lliga fins al punt que ara estic treballant en sis projectes en paral·lel, intentant dedicar-los tots els minuts del dia que no dedico a la meva feina.
i quin és el problema més greu? que et genera una pressa, una necessitat de córrer i córrer tan ràpid que perds de vista els mateixos projectes. en el meu cas faig servir claude code. comences pagant la subscripció de vint euros, fas servir el model sonnet, veus com funciona, mola molt. amb aquells límits pots treballar en un projecte alhora: una sessió és fàcil de monitorar, de seguir, d’anar guiant, i agilitza molt. la supervises, veus el que fa. però som mandrosos, tendim a procrastinar, a minimitzar l’esforç. i a poc a poc vas perdent el focus, fins que ni tan sols la supervises: acceptes tots els canvis per defecte i vas provant per sobre. es converteix en una bola de neu. et dona el pujament de “que ràpid que vaig”, però és una falsa sensació, perquè arriba un punt en què no estàs fent res més que prémer acceptar.
i això és perill real. la sensació és tan addictiva que penses: “si pago la subscripció més cara, tindré més límits, podré fer més”. proves la de dos-cents euros al mes. abans de pagar-la proves opus, el model més potent, i amb tres o quatre peticions se’t fon la finestra de cinc hores. però et dura prou per veure un salt de qualitat brutal entre el sonnet que feies servir i l’opus. i aquí ja sí que et compres la de dos-cents, perquè et permetrà fer servir opus més.
és el més semblant a una xuta d’heroïna que viuré mai.
de sobte fas servir només opus, que programa moltíssim millor que jo, i només el superviso per si es desvia. comences a veure quant ets capaç de fer en una finestra de cinc hores, i proves dues, tres, quatre, cinc sessions en paral·lel. et plantes amb cinc terminals oberts, cinc claude opus treballant alhora durant cinc hores. és una bogeria.
treballar en un únic projecte amb cinc sessions és difícil, encara que facis servir worktrees, pels conflictes. així que acabes treballant en tres o quatre projectes diferents alhora, amb opus pràcticament en pilot automàtic tot el dia. gairebé no el revises. ho acceptes tot, perquè és impossible revisar-ho. i el més crític: canvies constantment el focus d’un projecte a un altre. envies un prompt, s’executa, el repasses, el dirigeixes, canvies a l’altre projecte perquè ja ha acabat la seva tasca, i així durant hores. fa temps, en un blog antic més centrat en la programació, parlava de com programar amb ia s’havia “tiktokificat”: swipe ràpid, xutes de dopamina constants. i així se sent. des del punt de vista productiu és un tiktok de producció: vaig saltant entre sessions, comprovant si han acabat, donant-los canya.
el problema? que aquells projectes eren meus, idees meves. abans —fa vuit, nou, deu mesos— la metodologia ens permetia supervisar-ho tot. jo tenia una imatge clara al cap: l’arquitectura, l’estructura de fitxers, els casos d’ús, les entitats, les taules de la base de dades. sabia què estava bé i què malament, i si hi havia un problema sabia exactament en quin fitxer era. era l’amo de tot, tenia context de tot. ara és el contrari: tinc cinc projectes complets i no he escrit ni una sola línia de codi. és com dir que he escrit cinc llibres sense haver-los llegit. no tinc ni idea de què van; sé quina era la meva idea, però no els he llegit. i aquest és el gran problema. els podria llegir, sí, però com, si això em fa més lent? el que vull és aprofitar cada segon d’aquella finestra de cinc hores. no hi ha temps per aturar-se a llegir, a provar. generalment provaríem cada funcionalitat, cada fix; faríem un test manual, validaríem. ara no hi ha temps: s’acumulen canvis i canvis fins que ja no saps en quin punt ets, què funciona, què s’ha corregit, què queda pendent. perds el fil.
per això dic que esclavitza. la intel·ligència artificial ens està obrint tantes portes alhora que ens ha esclavitzat a estar tot el dia obrint una porta rere l’altra, sense pensar si l’hauríem d’obrir. moltes d’aquestes coses són a l’abast: les podria canviar, gestionar-les diferent. però aquesta sensació m’obliga a no aturar-me ni un segon. i el que de veritat em preocupa és què passarà quan això s’acabi. avui pagues dos-cents euros de tarifa plana; amb aquells límits, treballant dues o tres finestres de cinc hores al dia a fons, els gastes. però el cost real per a l’empresa és de milers d’euros. si em cobressin el que de veritat costa, estaria pagant milers. potser és màrqueting —no crec que només màrqueting, però alguna cosa hi ha—. mentre m’ofereixin aquesta tarifa plana, sento que l’he d’aprofitar fins a l’últim minut, i em penedeixo de cada mes passat en què no la vaig pagar. i la tendència no és anar més lent, sinó més ràpid: surt opus 4.6 i repasso el que ja he fet a veure si troba errors; surt amb un context d’un milió de tokens; surt opus 4.7 amb diferents nivells d’esforç, i a donar-li canya. quina serà la propera?
això és com la cursa espacial, a veure qui arribava abans a la lluna, sense saber on aniria a parar. però la cursa de la ia és aquella elevada al cub: ja no és un país contra un altre, són empreses contra empreses contra països. i no hi ha un clar guanyador: gemini, chatgpt, claude, tots van bé. quan s’aturarà això? en algun moment s’haurà d’aturar. però mentre no s’aturi, és una bogeria. i les víctimes reals som nosaltres. i el medi ambient.
