la paraula «dictador» arrossega avui el pes dels pitjors tirans del segle xx. però en el seu origen romà no designava un dèspota: designava just el contrari. era una magistratura d’emergència, estrictament legal i estrictament temporal, dissenyada perquè un sol home salvés la república i després la tornés intacta. ningú no va encarnar aquesta idea amb tanta netedat com un vell aristòcrata arruïnat que llaurava la seva pròpia terra a les vores del tíber.
any 458 a.n.e. la jove república continuava envoltada de pobles hostils, i un d’ells, els eques, havia acorralat tot un exèrcit consular al mont àlgid, a poques jornades de roma. l’aniquilació era qüestió de dies. la constitució preveia exactament aquest escenari: en una crisi terminal se suspenien les magistratures ordinàries i es concentrava l’imperium en un únic dictator, amb un poder gairebé absolut però amb un termini inflexible de sis mesos. no era un tron: era una vàlvula de seguretat.
el senat sabia a qui volia. els enviats van cavalcar fins a una petita finca a l’altra banda del riu i van trobar luci quinci cincinat llaurant, suat i cobert de fang. era un patrici vingut a menys —la tradició explica que s’havia arruïnat pagant la fiança del seu fill— que havia bescanviat el fòrum pel solc. li van demanar que es vestís amb la toga per a escoltar el mandat del poble. cincinat va cridar la seva esposa, racília, perquè l’hi portés, es va netejar la terra i va acceptar el comandament suprem de roma.
el poder existeix per servir la república, no per parasitar-la.
el que va seguir va ser una lliçó d’eficàcia. en qüestió d’hores va mobilitzar tots els homes en edat militar, els va fer presentar-se en fer-se fosc amb armes i estaques, i va marxar a trenc d’alba cap a l’àlgid. va envoltar l’exèrcit enemic que assetjava els romans, el va tancar al seu torn amb una estacada i el va obligar a rendir-se. els vençuts els va fer passar sota el jou —dues llances verticals amb una tercera travessada a sobre— com a humiliació ritual. l’exèrcit consular atrapat va quedar lliure. la campanya sencera, segons tit livi, es va resoldre en setze dies. tit livi narra una victòria fulminant, però els mateixos eques van tornar a atacar el 457 i el 455 a.n.e., cosa que ha portat els historiadors moderns a dubtar que fos l’aniquilació total que explica la tradició.
aquí hi ha la grandesa que els romans no pararien de repetir-se durant segles: cincinat encara tenia mesos de poder absolut per endavant, i no els va voler. va celebrar el seu triomf, va presentar comptes i va tornar la dictadura al senat molt abans del termini. es va treure la toga i va tornar als seus camps, a acabar la sembra que havia deixat a mitges. l’home que acabava de manar sobre tot un estat va tornar a la condició de pagès sense demanar res a canvi.
convé recordar que som davant d’una figura més llegendària que documentada. la roma del segle v amb prou feines va deixar arxius fiables, i els analistes posteriors van modelar cincinat com a mirall moral de les virtuts que la república volia atribuir-se: frugalitat, deure, menyspreu per l’ambició personal. que l’anècdota sigui en part construcció no li resta força, perquè el seu valor mai no va ser arqueològic sinó ètic. cincinat era el contraexemple perfecte del tirà: l’home que va tenir el poder absolut a la mà i el va deixar anar abans que no se li enganxés als dits.
l’eco d’aquell gest va ser llarg. més de dos mil anys després, quan george washington va renunciar al comandament de l’exèrcit continental en lloc de coronar-se, els seus contemporanis el van anomenar «el cincinat d’occident», i la ciutat de cincinnati porta el seu nom per la mateixa raó. el pagès que va deixar anar el poder es va convertir en el patró laic dels qui el tornen. roma, però, estava a punt d’aprendre la lliçó a l’inrevés: amb el temps confiaria el seu govern no a un home disposat a renunciar, sinó a una comissió sencera que no el voldria deixar anar mai.
