una derrota des del primer moment

em vaig baixar tiktok amb un únic motiu: fer vídeos. i aquesta part —intentar fer un contingut bo, més educatiu, no tan extremadament dinàmic— sí que m’agrada. però ve amb un contrapreu: t’has d’instal·lar l’aplicació i tenir-la al mòbil. i és addictiva. és aquella droga que saps que és dolenta i prens igualment, pensant que, com que ets conscient del dolenta que és, no t’hi enganxaràs tant. i noto que no és cert. ho noto.

fa més de dues setmanes que no penjo cap vídeo, i tot i així hi entro cada dia, i veig molts tiktoks. alguns m’agraden, però és brossa: literalment menjar brossa per a l’atenció. el meu ús del mòbil ha pujat, de mitjana, entre una i dues hores al dia. i noto com m’afecta. no positivament.

i és que la dictadura de l’scroll infinit és a tot arreu. busques pis i és scroll i més scroll d’immobles a idealista, a fotocasa; és terrible, terrible on hem acabat. després intentes concentrar-te en la feina i tens la intel·ligència artificial, que produeix exactament el mateix efecte.

sé que em repeteixo, sé que ja n’he parlat, però estic cansat. cansat d’aquesta necessitat constant de produir, de crear, de fer coses. sempre m’he cregut un home força deconstruït, i m’adono que no, que soc un més. aquesta necessitat de generar, de construir, de tenir èxit, de guanyar diners, de tenir empreses, d’emprendre… quina necessitat hi ha? i amb la intel·ligència artificial, de desenvolupar disset projectes alhora, coses que ni tan sols necessito, que ni tan sols estic gaudint. però ho fas perquè entres a la roda. som l’hàmster: dona-li, i dona-li, i dona-li. i el terrible és que ho fas sent-ne conscient.

intentaré ser més conscient. no fer servir el mòbil abans de dormir —tot i que l’última cosa que faig cada nit és llegir, això no ho he deixat ni ho vull deixar, la lectura és importantíssima per a mi; però abans de llegir faig servir el mòbil: ahir, vint minuts mirant pisos a idealista—. em llevo al matí i el primer que penso és a enviar-li un missatge a claude perquè comenci a comptar la finestra de cinc hores. i d’aquí, a tiktok, o a whatsapp. no tinc instagram al mòbil; tiktok el tinc amb l’excusa de penjar vídeos.

per això he pensat que m’agradaria publicar a més xarxes, per tenir més abast —evidentment, com més abast, millor—, però sobretot perquè hi ha gent del meu entorn que no veu els meus vídeos perquè no té tiktok ni se’l vol instal·lar. aquí youtube o instagram servirien. buscaré la manera de fer aquestes publicacions creuades des d’una única plataforma, sense haver-me d’instal·lar les xarxes. a veure si així soc una mica més fort i no caic a mirar tiktok tot el dia. perquè m’ho passo bé, sí, però després hi penso i l’efecte que té en mi no m’agrada.

però el problema de fons és més greu, i és aquest: estem deixant el control d’aquestes coses a l’autocontrol. al fet que cadascú decideixi quant de temps hi vol, o hi pot, dedicar. i és una falsa il·lusió de control, perquè no pots: està dissenyat perquè no puguis. ets una única persona, un tio sol al sofà, o a l’autobús, o al metro, fent servir una arma tecnològica en la qual s’han invertit milers de milions en recerca, on els enginyers més brillants s’han dedicat nit i dia a descobrir la millor manera de tenir-te enganxat. no és una batalla ni una decisió: és una derrota des del primer moment. i això és el perillós.

per això no pot ser una decisió que cadascú tingui la llibertat de prendre. ho sento: estic a favor de la llibertat, però això és perillós. és com dir que legalitzem les armes, que cadascú tingui la seva i decideixi, amb el seu seny, si la fa servir, si la guarda en un calaix, si la porta carregada o descarregada. no és correcte. ja veiem, en alguns estats, com funciona: que un nen pugui agafar una pistola i liar-la en un col·legi perquè hi té accés. i sí, guardant les distàncies: un mòbil no mata d’una manera tan visualment desagradable com un tret, però mata també —amb addiccions, amb depressions, amb ansietat—. mata. i a sobre és a l’inrevés que una pistola: hi ha gent que el necessita, per treballar, per comunicar-se. un mòbil, avui, és molt pitjor que una pistola. no hauríem de deixar que cadascú s’autogestioni la seva arma.

i és duríssim. ho estic passant malament. i estic escrivint això —gravant- ho, entre cometes— al mòbil. per no parlar de la quantitat de gent que veus conduint amb el telèfon a la mà. el que és estrany és que hi hagi tan pocs accidents per a la quantitat de gent que desvia l’atenció a la pantalla mentre condueix. s’identifica de seguida qui va amb el mòbil, per com es mou el cotxe; ho veus amb els teus propis ulls. no sé com hem arribat fins aquí. però intentaré, si més no, ser conscient.