imagina que la guàrdia d’elit d’un estat mata el cap del govern, s’atrinxera al seu quarter i proclama que el càrrec està a la venda per a qui posi més diners sobre la taula. això és, gairebé al peu de la lletra, el que va passar a roma. el 28 de març del 193 n.e., la guàrdia pretoriana va subhastar l’imperi romà al millor postor. i algú el va comprar.
per entendre la humiliació cal conèixer la víctima. l’emperador pertinax era un militar d’origen modest, fill d’un llibert, que havia arribat al cim i que va intentar una cosa impensable: disciplinar la guàrdia pretoriana i retallar-ne els privilegis desorbitats. els pretorians eren l’única tropa estacionada a itàlia, el cos que custodiava l’emperador, i s’havien acostumat a cobrar suborns colossals per cada canvi de poder. pertinax els va voler disciplinar. a penes va durar tres mesos: un grup de soldats va irrompre al palau i el va matar.
amb el tron buit i sense cap successor clar, els pretorians van fer la cosa més cínica que registra la història de roma: van posar l’imperi en una puja. des de les muralles del seu campament van anunciar que la porpra seria per a qui pagués més a cada soldat. i van aparèixer dos postors. un era sulpicià, prefecte de la ciutat i sogre del mateix pertinax assassinat, que ja era dins el campament. l’altre era didi julià, un senador immensament ric a qui, segons les fonts, els seus amics van arrossegar borratxo d’un banquet fins a les portes del quarter.
dos milionaris cridant xifres a les muralles d’un quarter. el premi: el domini del món sencer.
l’escena, narrada per dió cassi —que era senador i vivia a roma per aquells anys—, va ser grotesca. a julià no el van deixar entrar, així que cridava les seves ofertes des de fora, a veus, per damunt del mur, mentre sulpicià pujava des de dins. la subhasta va acabar en un duel de xifres: sulpicià va oferir vint mil sestercis a cada soldat, i julià el va rematar amb vint-i-cinc mil. una fortuna per cap, l’equivalent a una dècada de paga. els pretorians van tancar amb ell, van obrir les portes de ferro i el van proclamar senyor del món. convé matisar que aquesta imatge de «subhasta» és una metàfora hostil de dió cassi, amplificada per herodià; el mecanisme real era el donativum, la gratificació que cada nou emperador pagava a la tropa per assegurar-se’n l’accés, que la historiografia moderna no llegeix com una subhasta literal.
el matís que convé fixar és per què allò no podia anar bé. julià havia comprat els nou o deu mil homes de la guàrdia, però l’exèrcit de debò —els legionaris curtits a les fronteres del rin, el danubi i orient— no entrava en el pacte. quan els generals fronterers van saber que un aristòcrata havia comprat en una puja l’honor militar de roma, la indignació va ser immediata. tres d’ells es van proclamar emperadors gairebé alhora, obrint el que la història anomena l’any dels cinc emperadors.
el més ràpid i el més dur va ser septimi sever, que va partir des del danubi cap a roma sense gairebé oposició. julià va intentar negociar, subornar, fins i tot va decretar la pena de mort contra el seu rival; res no va funcionar, perquè ja no li quedava ningú disposat a lluitar per ell. el senat el va condemnar, i un soldat el va matar al palau que havia comprat, després de només seixanta-sis dies al poder. la seva última frase, segons les fonts, va ser un patètic “però quin mal he fet jo?”. la lliçó va quedar escrita amb sang: amb diners pots comprar un càrrec, però no la lleialtat de qui sosté les espases.
