estic fins amunt. obro tiktok i de cada tres vídeos, dos són publi. i no parlo de la publicitat que et fica tiktok, sinó de la publi de gent que fa contingut: col·laboracions, promocions, marques. un aclariment important abans de continuar: això no és una crítica als creadors, i menys als petits. si a algú amb cinc-cents seguidors li surt una col·laboració, me n’alegro; tant de bo li faci il·lusió, tant de bo li serveixi.
dins del fàstic que li tinc a l’scroll infinit —ja ho he dit altres vegades—, hi ha una cosa que sí que m’agrada: seguir comptes petits. mil, cinc mil, vint mil seguidors, m’és igual; qualsevol cosa per sota de deu mil. m’agrada perquè és gent que fa un contingut genuí, que intenta aportar alguna cosa, que s’ho treballa. i sí, en part parlo de mi mateix, com a compte petit que intenta fer alguna cosa educativa que a la gent li agradi.
per què ho faig? per aprendre. m’encanta aprendre. m’està apassionant l’antiga roma, la història. i potser sorprèn: soc un tio de ciències. a l’escola la història m’era igual, era d’empollar; a mi m’agradaven les matemàtiques. però de cop alguna cosa se’m va despertar, i en vull aprendre més. faig el contingut per aprendre jo. que després s’hagi format una comunitat —gent que segueix, que comenta, que valora la feina, perquè això és feina— és genial.
i sí, comparteixo la crítica de sempre: hi ha influencers gegants que no editen els seus vídeos, que segurament ni escriuen els seus guions, que pugen una story i guanyen deu mil euros. és fort que algú faci un vídeo muntant-se un menú del burger king i cobri, en un any, més que molts metges en cinc o en deu. és una bogeria, hi estic d’acord. però aquest no és el meu tema.
el que em flipa és una altra cosa: comptes petits, de cinc-cents, mil, dos mil seguidors, fent col·laboracions i publis. i aquí barrejo, ho reconec, dos assumptes. d’una banda, aquests comptes petits fent publi; de l’altra, el tipus de contingut que fan els creadors enormes. perquè els grans els segueixes perquè els coneixes, no perquè aportin: és la premsa del cor d’avui, t’expliquen el seu dia, els seus balls, la seva vida. si aquest mateix contingut el fes el teu cosí o la meva àvia, no el miraries. i està bé, són personatges públics, mouen molta gent, chapó per ells. però al costat tens algú amb cinc-cents seguidors que es treballa un videàs, súper editat, amb una temàtica guapíssima, i es queda en dos mil visualitzacions, o no arriba ni a mil. i no ho entenc.
un videàs treballat es queda en mil visualitzacions; quatre porqueries amb dos balls se’n van a milions.
però el rerefons on vull arribar és aquest: fins a quin punt hem arribat perquè a una marca li compensi anar a buscar un compte diminut? un tio o una tia de nínxol, amb dos mil seguidors, que potser ha penjat dos-cents vídeos i no ha crescut més perquè s’ha quedat al seu nínxol, o per l’algoritme, o pel que sigui. fins a quin moment de consumisme extrem hem arribat perquè a la marca li valgui la pena aquest seguidor? aquí és on volia anar.
que un compte de tres milions faci una publi ho entenc: té un públic, és publicitat de la de sempre. abans era la televisió, un partit de futbol, les tanques d’un camp. un estadi de cent mil persones té els seus leds canviant, anunciant nike, adidas, coca-cola. i si te’n vas al camp del teu poble no hi ha leds: hi ha quatre lones de plàstic del bar pepito i del bar manolo. té la seva lògica: peix gros, peix petit, com més massa, millor.
però ara veig comptes molt petits fent publicitat de marques que no són tan petites. què en treuen? els paguen? els donen producte? com funciona, i per què? i sé que dir això és fàcil per a mi, que soc un compte més gran; es pot llegir com a enveja, com si jo també volgués aquestes col·laboracions. és just el contrari. respecte total a aquests comptes: són els que m’agraden, els que crec que aporten, un dels pocs motius pels quals val la pena fer scroll de tant en tant. i tant de bo en tinguessin més, tant de bo es poguessin guanyar la vida així.
quan una marca et contacta i tu tens mil seguidors, el teu poder sobre ella és nul. ets el seu ostatge.
el que em remou és una altra cosa. això és una dictadura tan gran de les marques que, quan una et contacta i tu tens mil seguidors, el teu poder sobre ella és nul. ets el seu ostatge. faran el que vulguin amb tu. i aquí, per a mi, hi ha el problema. inconscientment, al meu cap, tot això sona a una paraula: credibilitat. pèrdua de credibilitat. perquè aquesta marca no et necessita per a res; tu, en canvi, potser no la necessites, però et va de perles. i si ja t’han contactat una vegada, com no intentaràs que quedin contents amb tu?
i aquesta és la trampa. el que feia valuosos aquests comptes —la seva ànima pròpia, la seva genuïnitat, l’única cosa que els distingia— és justament el que s’erosiona a canvi d’una promo. no ho retrec a ningú: tant de bo es guanyessin la vida així. només em pregunto fins on hem arribat perquè surti a compte anar a buscar l’últim seguidor.
