fins ara, en aquest blog, he parlat sobretot de reflexions més o menys generals. avui vull parlar d’una cosa més personal, una cosa que em toca de prop i que em genera, com a mínim, preocupació. és un tema molt repetit, però mai no està de més tornar-hi: l’accés a l’habitatge en aquest país.
setmana rere setmana surten dades noves, publicacions estadístiques noves, i totes diuen el mateix: cada vegada és més difícil per als joves emancipar-se. l’edat mitjana d’emancipació puja, la finestra d’accés a l’habitatge s’allunya, i l’horitzó es torna més complicat any rere any.
la dada concreta que vaig veure la setmana passada: el 80 % de les persones menors de trenta anys en aquest país viuen amb els seus pares o no han pogut accedir a un habitatge. el 80 %. quatre de cada cinc. són xifres astronòmiques, i xoquen. les dades no menteixen: reflecteixen molt bé una situació real, l’accés a l’habitatge és prohibitiu. ho és des de fa temps, però cada vegada més, i sembla que no som capaços de prendre mesures, de trobar la manera d’alleujar un problema social, estructural i molt greu.
i ara parlaré des de la meva situació. soc una persona jove —cada vegada menys, però encara dins d’aquell grup de menors de trenta—. tinc estudis universitaris. tinc una feina estable, una bona feina, no em puc queixar, amb un bon sou. he tingut la sort d’encadenar contractes indefinits des del principi. generalment faig bé les coses, i les he fet bé des dels primers sous —més enllà que al principi, evidentment, un gasta més—. soc una persona força senzilla, sense gaires excessos. i tot i així, la realitat és que avui no em puc permetre un habitatge.
ahir mirava vídeos de l’última manifestació a madrid pel mateix tema. sortien persones comentant com anava la concentració, i és dur dir-ho, però gairebé tots els comentaris que m’apareixien anaven en la mateixa direcció: “sí, molt manifestar-se per no tenir casa, però tots tenen un iphone”. tots se’n van de vacances. tots surten a sopar fora. tots surten de festa. i quan veus aquesta repetició, aquesta insistència, t’ho acabes plantejant: estic fent les coses malament? és per això que no tinc accés a un habitatge? de veritat un dret com tenir un sostre digne comporta una penitència, un sacrifici previ?
en quin moment gastar-te mil euros en un mòbil fa que no mereixis un habitatge digne a prop de la teva feina, al lloc on has nascut?
és molt fàcil fer aquesta mena de comentaris des d’internet, però hi ha molta gent que pensa així de veritat. no hauria de xocar amb la meva filosofia de vida, però en moments més baixos ho fa. perquè sí, me n’he anat de vacances. sí, tinc un mòbil que no és precisament el més barat. i són de veritat aquestes dues coses els motius pels quals una persona que va acabar la universitat, que es va posar a treballar, que ha tingut contractes indefinits des del primer moment, que s’esforça per millorar i perquè la valorin, que fora de la feina té projectes i hobbies que l’omplen, no pot accedir avui a un habitatge digne?
no bec, no fumo, no em drogo. no m’agrada sortir de festa. compro la roba que bonament necessito. l’excés més gros que tinc és que m’agrada menjar variat i equilibrat, i que faig la compra al mercat del meu barri en comptes d’a la gran superfície. i ni tan sols és més car: si he de comprar alguna cosa a la pollastreria o a la carnisseria, vaig al mercat, per fer barri i donar suport als comerços locals. és una cosa que, social i èticament, m’agrada fer, i no marca tanta diferència. però arribes a un punt en què comences a qüestionar-te fins i tot això.
i et queda mal cos. et queda mal cos perquè el dubte que se’t queda latent tota l’estona és “no faig prou”. que veritablement no estic fent prou per merèixer, per tenir dret, a un habitatge. i comences a fer càlculs absurds: potser aquest any no hauria d’anar-me’n de vacances, perquè aquells dos mil euros m’anirien molt bé per accedir a una casa. però és que accedir a una casa hauria de ser el mínim. una cosa és l’esforç raonable —tenir una feina, no malgastar els diners— i una altra de molt diferent és que viure la teva vida entri dins l’apartat dels sacrificis.
soc conscient del meu privilegi, no el vull menystenir: tinc una bona feina, estable, arribo a final de mes i cobreixo les meves despeses sense problema. hi ha moltíssima gent en una situació molt pitjor que la meva, i se n’han sortit com bonament han pogut; uns amb un pis en propietat, altres de lloguer, cadascú espavilant-se a la seva manera. però precisament per això la pregunta es torna més absurda: si jo, partint d’aquesta sort, tampoc no hi arribo, de veritat el relat és que el problema són les persones que no s’esforcen prou?
perquè no demano tant. ningú no demana tant quan vol un habitatge digne a la població que pugui triar. és clar que podria comprar alguna cosa a vilafranca del penedès, a valls, a tarragona. és una cosa a la qual més o menys podria accedir. però treballo a barcelona, la meva família és de barcelona, els meus amics són de barcelona, la meva vida és a barcelona. quin sentit té dissoldre unes unions —familiars, d’amistat, de parella— que han nascut i han crescut en un territori, només perquè la demanda en aquell territori ha pujat i ja no pots pagar-hi? on hem anat a parar perquè això sigui un argument vàlid?
hem après de la generació dels nostres pares: molts es van ficar en hipoteques, se’n van anar a viure junts, van tenir fills amb parelles que no estaven bé i que van acabar trencant-se; alguns ni tan sols es van poder separar per la dependència econòmica que hi havia entre ells. conec parelles que s’han separat, que tenen fills, i que continuen vivint al mateix pis junts, estant separats, perquè no es poden permetre fer vides a part. ni tan sols això. i veient situacions així, de veritat sostindrem que el problema no és social i estructural, sinó de la gent que no s’esforça? no té cap sentit.
un habitatge digne és un dret. no parlo d’una mansió, ni d’un àtic dúplex, ni d’una urbanització amb piscina —això sí, probablement, hauràs de veure si t’ho pots permetre—. parlo del mínim: un habitatge on puguis estar a gust, amb uns metres, amb llum natural, amb els teus amics a prop. això no hauria de requerir sacrificis. hauria de ser accessible per a tothom. i, en canvi, en comptes de parlar de com solucionar-ho, deixem que el discurs se centri en el fet que jo dubti de si estic fent els esforços suficients per merèixer allò que demano. això no està bé. inevitablement em vénen els dubtes, inevitablement penso si hauré de conformar-me amb menys. i, al capdavall, el mateix concepte d’habitatge digne acaba sent el més relliscós de tot: què és, per a tu, un habitatge digne?
