la història interna de roma és, en el fons, una llarga baralla de classes. molt abans que les seves legions trepitgessin grècia o cartago, la ciutat ja estava partida per una frontera invisible que decidia qui naixia amb dret a manar i qui naixia condemnat a obeir. a un costat, els patricis; a l’altre, els plebeus.
en els albors de la república, a començaments del segle v a.n.e., aquella divisió s’havia endurit fins a convertir-se en l’eix de tota la vida política. per justificar-la, la mateixa elit s’explicava una història d’orígens. segons la tradició, quan es va fundar la ciutat el primer rei va escollir cent homes, els més capaços, per formar el primer senat, i els va anomenar patres, “els pares”. d’aquí, qualsevol que pogués demostrar que descendia en línia directa d’aquells cent consellers era un patrici: literalment, “de la nissaga dels pares”.
si no podies provar aquell llinatge exacte, eres un plebeu. i per molt que t’enriquissis comerciant, per a ells continuaves sent un inferior sense dret a governar.
els patricis eren l’elit tancada i absoluta. tenien les millors terres, monopolitzaven les magistratures i els tribunals; sobretot, es reservaven el sacerdoci: afirmaven ser els únics capaços de llegir correctament la voluntat dels déus, cosa que els atorgava un poder de veto gairebé religiós sobre la política. tot el que quedava fora d’aquell cercle era plebs: la immensa majoria de la població, des de camperols arruïnats fins a comerciants pròspers a qui els diners mai no comprarien un cognom.
a la pràctica, néixer plebeu era néixer amputat de drets. quedaves exclòs de les magistratures i dels sacerdocis; durant un temps, la llei va arribar fins i tot a prohibir el matrimoni legítim entre patricis i plebeus, blindant la puresa de la casta dirigent amb una barrera de sang. i, a manca d’un càrrec que t’emparés, restaves a mercè de la justícia patrícia i d’unes lleis de deute capaces de reduir-te a la servitud. el patrici naixia amb accés al poder, als déus i a la terra; el plebeu naixia havent de demostrar que mereixia tan sols ser escoltat.
les cròniques presenten aquest ordre com una cosa natural, gairebé sagrada, heretada del fundador. la història moderna el llegeix a l’inrevés: no va ser un llegat diví, sinó un procés de tancament. en les generacions que van seguir la caiguda de la monarquia, un grapat de famílies poderoses es va atrinxerar dalt, va fixar per llei qui podia i qui no accedir als càrrecs i als matrimonis de l’elit, i va convertir el seu avantatge de fet en un privilegi de dret. el llinatge no va crear el poder; el poder es va inventar el llinatge per perpetuar-se.
aquesta tensió és el que els historiadors anomenen el “conflicte dels ordres”. el seu nucli més agut sol datar-se entre la primera secessió plebea, cap al 494, i l’equiparació legal definitiva al voltant del 287 a.n.e. amb la lex hortensia: uns dos segles de pols constant. però la seva ombra s’allarga molt més, perquè aquell xoc entre una aristocràcia atrinxerada i una majoria que reclama drets reapareix, amb altres noms, fins a les guerres civils de la república tardana. d’aquí que sigui legítim parlar d’una lluita que recorre gairebé mig mil·lenni d’història romana, encara que canviï de forma del tot d’un segle a un altre.
els patricis, però, van cometre un error de càlcul nascut de la seva pròpia supèrbia. l’exèrcit que vessava la sang de roma en cada campanya, el que defensava precisament les terres de l’elit, estava format en la seva major part per aquells mateixos plebeus a qui menyspreaven. i la manera com aquells homes combatien els convertia en el grup més perillós de tota itàlia: una força que, el dia que es negués, podia posar de genolls la ciutat sencera. d’aquesta contradicció —una elit que necessitava els qui excloïa— naixeria el llarg pols que acabaria arrencant, dret a dret, la igualtat política que els patricis havien volgut segellar per sempre.
