aquesta setmana, a la revuelta, david broncano va anunciar que deixarien de fer servir intel·ligència artificial al programa per complet, després que diverses persones es queixessin per una imatge generada amb ia on apareixia la seva cara sense permís. és una cosa que està a l’ordre del dia des que la intel·ligència artificial es va començar a massificar —o, més aviat, a democratitzar l’accés a eines amb capacitats reals i útils— fa ja un parell d’anys o més.
ho he vist molt de prop en el meu context personal: amics que s’han declarat obertament en contra de l’ús d’ia pràcticament per a qualsevol cosa, des del principi; i altres que l’han incorporat més orgànicament al seu dia a dia i als seus fluxos de treball. hauran passat any i mig, dos, tres anys des d’aquella democratització, i veig que la situació està gairebé polititzada: hi ha qui n’estava molt en contra al principi i continua molt en contra; hi ha qui n’estava en contra i a poc a poc va acceptant aquelles eines; i hi ha qui potser mai no es va plantejar el dilema —què implicava, quines qüestions ètiques o socials plantejava— i comença a fer-ho ara: alguns continuen endavant, altres decideixen aturar-se i mirar al voltant. tinc la sensació que és el que ha passat amb la revuelta.
això m’ha portat a fer una analogia amb el món de les xarxes socials. mai no he estat gaire aficionat al concepte de xarxa social, ni m’hi he sabut moure bé. vaig arribar tard a facebook, i amb instagram no hi vaig voler entrar, perquè des de molt aviat vaig identificar de què anava: la roda de la perfecció, la sobresimplificació que la teva vida és perfecta, compartir només els bons moments, les aparences. no hi vaig voler entrar. i vaig sentir en la meva pròpia pell els efectes que les xarxes socials estaven tenint, no sé si en la societat o en mi mateix.
però em sorprenia una cosa: el fet de decidir no tenir xarxes socials també t’afecta. s’ha donat un fenomen sorprenent a nivell sociològic, gairebé demogràfic: les xarxes socials afectaven potser més qui decidia no consumir-les que qui sí. normalment, quan algú decideix entrar en un lloc, els fets afecten qui hi entra. un restaurant serveix el menjar a qui hi ha entrat, no a qui és fora. amb les xarxes socials és a l’inrevés: serveixen el menjar als qui són fora. i se sent estrany quan ho notes en la teva pròpia pell: jo decideixo no tenir xarxes socials, i això m’afecta més que si en tingués, encara que vagi contra els meus principis.
aquesta és una mica la seva manera de treballar: que hi hagi tanta gent a dins com sigui possible, i generar una desconnexió entre els qui són a dins i els qui són a fora. els qui decidim ser a fora ens sentim exclosos —no per les xarxes socials, sinó pels nostres propis amics i familiars que són a dins—. pot semblar extrem, però si ho pensem un minut és cert: la gent comparteix de tot, qui se’n va de viatge puja les fotos, qui va a un concert ho comparteix. i es genera una memòria muscular: “ja ho he compartit, qui ho vulgui ja ho ha vist, no ho explico”. aquí hi ha la desconnexió. generalitzo, però es pot generalitzar: molts dels teus amics més propers ja no t’expliquen coses, ja no t’envien records, fotos o vídeos del que han fet, perquè ho han pujat a xarxes i esperen que tu ho vegis. es deixa de cuidar el tracte un a un i es dirigeix tot a un tracte un a molts —i com més, millor—. qui decideix no participar en el joc se sent exclòs, perquè en aquell “un a molts” no hi ets tu; i és “culpa teva” per no entrar-hi.
així creixen les xarxes socials. un adult amb les idees clares n’és conscient i ha de decidir cada dia: lluitar-hi, assumir la desconnexió amb els seus éssers estimats, o entrar en el joc. si per a un adult ja és un conflicte, imagineu-vos un nen, un adolescent, on la por a l’exclusió és inherent a aquella fase del desenvolupament. un nen és capaç d’entendre que els seus pares li diguin que encara no pot tenir mòbil, encara que tots els seus amics pugin balls a tiktok; però no és capaç de gestionar l’exclusió. per a mi és un verí horrible de les xarxes socials, terrible, amb un poder brutal sobre les persones.
i què té a veure amb la intel·ligència artificial? la ia ha fet un pas més en aquesta exclusió. fins ara l’efecte de les xarxes era purament social: connexions entre persones. la ia el torna econòmic, laboral. continua sent social, però amb moltes més ramificacions. les eines d’ia, igual que les xarxes, obren l’aixeta perquè la gent tingui accés a aptituds i capacitats que no tenia. amb les xarxes era a nivell social —connectar amb persones que d’una altra manera no coneixeries—; amb la ia és a nivell professional, perquè et permet fer coses que no sabries fer. i, igual que amb les xarxes, cal anar amb compte: no t’ho pots creure tot, pot fallar, pot tenir efectes adversos. però et dona un rang de capacitats que sense ella no tenies.
l’exemple que més he escoltat als meus amics: “estic en contra perquè ara la gent recorre a la ia per generar imatges i dissenys que abans feia un dissenyador gràfic”. és cert, però el rerefons va més enllà: la ia permet que gent que no és dissenyadora faci coses que faria un dissenyador. no entro en la qualitat, ni en si ho fa millor o pitjor: la capacitat te la dona, encara que sigui amb errors. no desmereixo la feina de ningú: un especialista amb les seves pròpies idees serà molt millor que una ia, avui i segurament durant anys. i un dissenyador que a més faci servir ia serà millor que un que no la faci servir, perquè a qui sap també li amplia i li permet explotar més els seus coneixements.
amb la ia, si decideixes no entrar a la roda, et quedes fora de feines, de guanyar-te un sou. ja no és una qüestió de principis, sinó de necessitat.
on vaig? que qui no incorpori eines d’ia en el seu dia a dia —a nivell professional, però també personal— quedarà exclòs. exclòs d’habilitats, d’aptituds, de coses que un és capaç de fer. per això és tan perillós el dilema en què et posa la ia. amb les xarxes socials podies dir “m’aïllaré dels meus amics, no passa res, no vull passar per l’adreçador”, i fins i tot treure’n alguna cosa positiva: cuidar més les relacions que tinc, veure’ns en persona, que no es dilueixin en l’un a molts. però amb la ia, si decideixes no entrar a la roda, et quedes fora de feines, de guanyar-te un sou. aquí és on és tan perillós: ja no és només una qüestió de principis, sinó de necessitat. hi haurà qui es vegi obligat a fer servir ia per conservar la feina, perquè en teoria amb ia produeixes més. ja sigui per iniciativa pròpia o perquè t’ho imposa l’empresa —“fes-la servir, que així ets més productiu i m’interessa”—, estàs pràcticament obligat a caure en aquestes eines. i això ja no és social, és supervivència. i ningú no en parla.
mirem les gràfiques d’adopció —facebook tants dies fins al milió d’usuaris, instagram, whatsapp, tiktok, cada vegada menys—, i arriba chatgpt i trenca totes les barreres, i ningú no es planteja per què. el veritable motiu és aquest: això se’ns imposarà a tots, vulguem o no, i haurem de bregar-hi fins que esclati la bombolla, o fins que sigui més car fer-la servir que contractar una persona, i tornem al principi. perquè hi ha un altre tema: el finançament i el consum d’aquestes ia. avui van a pèrdues totes aquestes empreses, i algú ho acabarà pagant; per ara els inversors, però arribarà un moment en què seran els clients, perquè els inversors voldran els seus beneficis. i llavors estarem tan enganxats, haurem delegat tant la nostra feina en la ia, que haurem de reaprendre a fer-la: no és que hàgim deixat de fer-la, però hem canviat tant la manera que l’hem desaprès. què passarà en aquella situació? és molt preocupant, i no se’n parla. què en fem, de tot això? com ho plantegem?
