el 9 d’agost de l’any 378, un emperador de roma va marxar en persona contra els gots, va perdre la batalla i del seu cos no se’n va tornar a saber res. no és una figura retòrica: no hi va haver funeral, ni tomba, ni resta per enterrar.
valent governava la meitat oriental de l’imperi. dos anys abans, desenes de milers de gots que fugien dels huns s’havien amuntegat a la riba nord del danubi demanant permís per travessar-lo i refugiar-se en territori romà. valent els el va donar, i no per generositat: eren braços per als camps i reclutes per a l’exèrcit. el que va fallar va ser la logística, i va fallar de la pitjor manera possible.
els oficials encarregats d’alimentar-los els van estafar. amià marcel·lí —militar d’aquella època, que escriu amb el ressentiment de qui va veure el sistema per dins— explica que van arribar a vendre’ls carn de gos a canvi que lliuressin els seus propis fills com a esclaus. els gots es van alçar en armes, i feia dos anys que recorrien la tràcia quan l’emperador va decidir acabar amb el problema en persona.
roma no va perdre aquell dia per ser més feble. va perdre per tenir pressa.
l’estiu del 378 els dos exèrcits es buscaven prop d’adrianòpolis. gracià, nebot de valent i emperador d’occident, venia de camí amb reforços després de derrotar els alamans. valent no el va voler esperar. segons amià li pesava compartir la glòria amb el seu nebot, i els seus exploradors el van informar que els gots eren molts menys dels que realment eren. va ordenar atacar, i els seus homes van marxar hores sota el sol d’agost, sense menjar ni aigua, per arribar al camp de batalla ja esgotats.
encara es negociava una treva quan va esclatar el combat. la cavalleria gòtica, que tornava de saquejar els camps del voltant, va caure sobre els flancs romans i els va tancar contra el centre. amià descriu el resultat amb un detall que no s’oblida: els legionaris van quedar tan premuts els uns contra els altres que no podien aixecar els braços per fer servir l’espasa. dos terços de l’exèrcit d’orient van ser anihilats, juntament amb trenta-cinc tribuns i bona part de l’alt comandament. el mateix amià escriu que roma no veia una carnisseria semblant des de cannes.
valent va desaparèixer en la matança. amià recull dues versions i totes dues acaben igual, sense cos: en una cau abatut per una fletxa entre els soldats rasos, sense que ningú el reconegui; en l’altra, ferit, els seus homes el porten a una granja propera que els gots incendien sense saber que l’emperador era a dins.
convé dir què se n’ha fet després, d’aquesta batalla. durant molt de temps es va presentar com el moment en què la cavalleria va substituir la infanteria i va començar l’edat mitjana, una lectura que la historiografia actual ha desmuntat: barbero i heather coincideixen que adrianòpolis va ser una derrota tàctica gravíssima, no una revolució militar. el que sí que va canviar va ser el mapa polític. quatre anys més tard teodosi va signar la pau i va deixar que els gots s’assentessin dins de les fronteres, amb els seus propis caps i les seves pròpies armes. un poble sencer va passar a viure en territori romà sense deixar de ser ell mateix. de valent, mentrestant, no en va quedar ni un cos per enterrar.
