a l’antiga roma existia un dia de festa oficial dedicat a una deessa de la qual ja ningú no recordava absolutament res.
s’esdevenia un dia com avui, cada 25 de juliol. roma aturava part de la seva activitat per celebrar les furrinàlies, la festa pública de la deessa furrina — una de les feriae publicae, les festes fixes del calendari oficial de l’estat. i no era pas un culte menor de barri: tenia bosc sagrat propi al puig del janícul, a l’altra banda del tíber, i fins i tot un sacerdot dedicat en exclusiva —un flamen menor, un dels dotze que, juntament amb els tres flàmens majors, atenien les divinitats més antigues i fosques de la ciutat—. el problema és que, ja en l’última república, gairebé ningú no sabia qui era furrina ni què calia agrair-li.
ho sabem per un testimoni de luxe. l’erudit varró, en el seu tractat sobre la llengua llatina, va deixar anotat que en la seva època a penes un grapat de persones sabia tan sols pronunciar el nom de la deessa, i que ja ningú no recordava de què era deessa. i tanmateix —afegia— en temps antics el seu honor havia estat gran: per alguna cosa se li havien assignat ritus anuals i un sacerdot propi. uns la creien una divinitat de les aigües, per la font que brollava al seu bosc; altres, de l’inframón. la seva veritable naturalesa s’havia esborrat de la memòria de la mateixa roma.
roma preferia pagar el culte d’un nom buit abans que arriscar-se a ofendre, per descuit, un déu oblidat.
aquella boira va deixar una empremta sinistra. algunes fonts antigues van arribar a anomenar el seu bosc «el bosc de les fúries», confonent furrina amb les deesses de la venjança pel semblant del nom. i va ser justament allà, en aquell racó del janícul, on l’any 121 abans de la nostra era va acabar una de les històries més amargues de la república: gai grac, acorralat després de la matança dels seus partidaris, va travessar el tíber amb els enemics trepitjant-li els talons —plutarc conta que els seus dos darrers amics es van quedar enrere, al pont, venent la vida per guanyar-li uns metres— i va ordenar a un esclau de confiança que acabés amb ell. la deessa que ningú no recordava va donar nom al lloc on va morir el darrer dels gracs.
el matís historiogràfic aquí és gairebé un joc de miralls: la principal font sobre furrina és, precisament, una confessió d’ignorància. el poc que els moderns —de wissowa ençà— aconsegueixen reconstruir apunta a una divinitat arcaica, segurament lligada a l’aigua de la seva font; això del «bosc de les fúries» és etimologia popular, no teologia. de gairebé cap déu romà no en sabem tan poc; de gairebé cap no en sabem, en canvi, amb tanta precisió quant s’havia oblidat ja a l’antiguitat.
i tot i així la festa va continuar celebrant-se, any rere any, pagada per l’estat. en una ciutat governada pel ritu, més valia honrar un fantasma que no provocar-lo. dos mil anys després, l’oblit ha tancat el cercle: l’única cosa que gairebé tothom recorda de furrina és que ja els romans no la recordaven.
