hi va haver una època a roma en què posar la mà al damunt de cert polític —empènyer-lo, colpejar-lo, destorbar-li el pas— convertia l’agressor, de manera automàtica i perfectament legal, en home mort. no era una amenaça retòrica: era el funcionament literal d’una de les institucions més estranyes i poderoses que va idear la república.
aquell càrrec va néixer de la pressió. després de la primera secessió de la plebs al mont sagrat, cap al 494 a.n.e., l’aristocràcia va haver de crear una magistratura reservada als plebeus: el tribú de la plebs. però un càrrec escrit en una llei valia poc davant del poder real i les armes de l’elit. la plebs ho sabia, i per això no es va acontentar amb un títol: el va blindar amb una protecció que fregava allò sobrenatural.
van dotar els seus tribuns d’una condició anomenada sacrosanctitas: eren, literalment, sagrats.
la sacrosanctitas funcionava com un escut juridicoreligiós. qui s’atrevís a agredir un tribú quedava, per aquell sol acte, sacer: maleït, consagrat als déus com una ofrena. i un home sacer havia perdut tota protecció de la llei. matar-lo no només no era un crim, era gairebé un deure cívic: qualsevol romà podia donar-li mort impunement, sense judici ni procés, i els seus béns quedaven consagrats als déus —en la tradició, a ceres—, no confiscats per l’estat. la plebs sencera va jurar col·lectivament fer complir aquella sanció. era immunitat política avalada no per la força de l’estat, sinó per la fúria organitzada del poble.
amb la vida garantida, el tribú podia fer una cosa inaudita: plantar-se davant del poder i aturar-lo. la seva arma decisiva era la intercessió. podia interposar la seva persona entre un ciutadà i un magistrat abusiu —l’auxilium, l’“auxili” als oprimits— i, sobretot, podia oposar-se mitjançant la intercessio a les decisions dels governants i paralitzar-les a l’instant. d’aquesta segona potestat procedeix una sola paraula que el llatí posterior fixaria com a símbol de tot bloqueig polític: veto, “jo prohibeixo”. convé precisar que en aquests primers temps el terme tècnic era la intercessio, i que “veto” es va imposar com a etiqueta més tard; però la paraula ‘veto’ en capta amb precisió l’efecte. una sola veu tribunícia bastava per congelar la maquinària de l’estat.
aquell poder, però, tenia límits ben calculats: era abans de res defensiu i negatiu. el tribú podia impedir, vetar, protegir, però no comandar exèrcits ni governar províncies com un cònsol. la seva autoritat s’aturava al pomerium, el límit sagrat de la ciutat, on era el poble que defensava, i es diluïa en campanya. i, sobretot, els mateixos tribuns podien anul·lar-se entre si: com que eren diversos i la intercessió funcionava també entre ells, a l’aristocràcia li n’hi havia prou amb guanyar-se’n un perquè el seu veto bloquegés la resta. l’escut de la plebs tenia, així, una esquerda per on els diners i la influència patrícia es colarien una vegada i una altra. era un contrapès formidable, però no una espasa.
malgrat aquests límits, el resultat va ser una peça constitucional sense parangó: un magistrat el cos del qual era intocable i la paraula del qual podia aturar el govern. el tribunat va donar a la plebs, per primera vegada, un poder defensiu de debò, i es va convertir en el motor del seu ascens polític al llarg dels dos segles següents. la seva ombra arribaria molt lluny: a la república tardana, els grans reformadors i agitadors —dels gracs endavant— farien servir el tribunat com a palanca per sacsejar l’ordre sencer, i els emperadors acabarien apropiant-se de la potestas tribunicia com un dels fonaments de la seva autoritat. el que la plebs va inventar com a escut va acabar essent una de les claus del poder a roma.
l’aristocràcia, però, no es va rendir. si ja no podia doblegar la plebs per la llei ni per la força, li quedava una arma més subtil: els diners. comprant la lleialtat dels més pobres, lligant-los amb favors i préstecs, els patricis trobarien la manera de convertir bona part del poble en una clientela obedient, neutralitzant des de dins el poder que tot just se’ls havia escapat.
