l’incendi que va arrasar la capital del món durant gairebé una setmana va regalar a la història romana alguna cosa més que cendres: el seu primer gran boc expiatori.
va passar un dia com avui, un 19 de juliol de l’any 64 de la nostra era. la data la coneixem per un detall molt romà: tàcit va anotar que el foc va prendre el mateix dia en què, segles enrere, els gals havien incendiat roma. va començar entre les botigues que envoltaven el circ màxim, es va descontrolar amb el vent sec de l’estiu i va devorar els barris de fusta on s’amuntegava la plebs. dels catorze districtes de la ciutat, tres van quedar reduïts a cendres i uns altres set, malmesos; només quatre en van sortir intactes. i quan ja semblava vençut, el foc va tornar a prendre i va cremar uns dies més.
tàcit, que va escriure mig segle després, recull el rumor que tots hem heretat: que el mateix neró va ordenar l’incendi per netejar el solar de la seva faraònica domus aurea, la «casa daurada» que aixecaria sobre les ruïnes, amb el seu llac artificial i la seva estàtua colossal. avui els historiadors ho dubten, i les dades ajuden a entendre per què: neró era a la seva vila d’antium quan va començar el foc; en tornar va obrir els seus jardins als damnificats, va fer portar gra d’ostia i en va abaixar el preu; i després va legislar carrers més amples, pòrtics i pedra en lloc de fusta, perquè roma no tornés a cremar així. suetoni i cassi dió, menys prudents que tàcit, donen el rumor per fet consumat; d’aquí neix l’estampa, ja inesborrable, de neró recitant versos sobre la caiguda de troia mentre la ciutat cremava.
acorralat pel rumor, l’emperador necessitava un culpable.
el va trobar en una secta oriental que roma ja mirava amb recel: els cristians. en descriure’ls, tàcit deixa una de les mencions paganes més antigues de «el crist» —i la primera que refereix la seva execució sota tiberi pel governador ponç pilat—. el càstig es va dissenyar com un espectacle: als condemnats els van cobrir amb pells de feres perquè els gossos els esquincessin, els van crucificar o els van cremar vius, com torxes, en caure la nit.
i aquí, el matís historiogràfic seriós. és la primera repressió de cristians de què tenim notícia, i gairebé tot el que en sabem cap en un únic passatge de tàcit: cap altre autor del seu segle no la relata. tant és així que algun historiador modern —brent shaw, en un article cèlebre— ha arribat a dubtar que la persecució passés tal com ens l’han contada. la majoria accepta el nucli de l’episodi, però l’avís queda: un sol testimoni, escrivint cinquanta anys després, sosté ell tot sol una de les escenes més famoses de la història antiga. ni tan sols el nombre de morts de l’incendi no ens va arribar: cap font no el dóna.
el desenllaç té la ironia amarga de sempre. roma es va reconstruir sobre les cendres, més ampla i més de pedra. la domus aurea tot just va sobreviure el seu amo, i sobre el seu llac artificial, ja drenat, una altra dinastia va aixecar el coliseu. l’única cosa que aquell foc va deixar en ferm va ser un grapat de gent executada per carregar amb una culpa que, potser, no era de ningú.
