què fer si ets l’amo de l’imperi més poderós del món i la ciutat que li dona nom ha quedat militarment obsoleta. la resposta de constantí va ser radical: construir-ne una altra. l’11 de maig del 330 n.e. —data tradicional de la dedicatio segons la cronística constantinopolitana— va inaugurar la seva nova metròpolis sobre l’estret del bòsfor, i amb aquell gest va admetre en públic allò que els generals ja sabien en privat: roma havia deixat de ser el centre del món.
la versió que hem heretat pinta la ciutat de roma com el motor etern d’occident. però per a un estrateg del segle iv era, sobretot, un problema. era lluny de totes les fronteres calentes, massa endins d’itàlia, mentre que les amenaces reals es concentraven a un altre lloc: els perses sassànides pressionaven per orient; els pobles germànics, pel danubi. un emperador necessitava ser allà on es decidien les guerres, i roma ja no era aquell lloc. feia dècades, de fet, que no era residència imperial habitual: la cort es movia amb l’exèrcit, i altres ciutats com tréveris, milà o la mateixa nicomedia havien funcionat ja com a capitals de facto. constantí no va trencar cap tradició intacta; va rematar una mudança que feia mig segle que estava en marxa.
el bòsfor, en canvi, ho tenia tot. era el punt de control entre europa i àsia, la frontissa de les rutes comercials i militars, una posició defensiva extraordinària gairebé envoltada d’aigua. i, decisiu per alimentar una capital, controlava el flux del gra egipci i de les costes orientals, el subministrament del qual depenia qualsevol gran ciutat antiga. constantí va triar l’emplaçament de la vella colònia grega de bizanci i la va reconstruir a escala imperial, multiplicada en muralles, fòrums, palaus i hipòdrom.
va formalitzar en marbre allò que les legions ja sabien: el poder s’havia mudat a orient.
per dotar d’autoritat instantània una ciutat sense passat, va fer allò que millor sabia fer roma: espoliar. va manar portar columnes, estàtues i marbres mil·lenaris de temples i ciutats de tot el món clàssic per vestir la seva nova fortalesa amb segles de prestigi aliè. al cor del seu fòrum hi va plantar una columna de pòrfir coronada per una estàtua seva, i per alimentar la urbs hi va desviar el repartiment gratuït de gra que durant segles havia sostingut la plebs de roma. constantinoble naixia adornada amb les despulles del paganisme que el seu fundador estava desplaçant, una capital cristiana aixecada amb les pedres dels déus antics, i menjant-se literalment el pa de la vella capital.
convé un matís que la divulgació sol atropellar. el 330 no va ser cap “divisió de l’imperi”: l’estat continuava sent un de sol, i constantí governava sobre tot ell. constantinoble tampoc no es va convertir en la seva capital exclusiva de la nit al dia; durant un temps va ser una de les grans residències imperials, la favorita del fundador, que va anar guanyant pes fins a tornar-se insubstituïble. la partició administrativa formal entre orient i occident arribaria més tard, amb teodosi el 395. constantí, el 330, es va limitar a inclinar definitivament la balança.
i el càlcul li va sortir rodó a una escala que ell no va arribar a imaginar. la meitat occidental de l’imperi s’enfonsaria en menys de segle i mig, però l’oriental, ancorada en aquella fortalesa del bòsfor, sobreviuria més de mil anys, fins al 1453, conservant viu l’aparat administratiu, jurídic i cultural de roma mentre europa occidental es fragmentava en regnes. vist en retrospectiva, el trasllat va contribuir decisivament que l’estat perdurés a orient, mentre la mateixa ciutat que li havia donat el nom i l’imperi quedava relegada a una decadència que es consumaria amb els segles.
