l’home que va convertir l’imperi romà al cristianisme es va fer batejar quan ja no es podia aixecar del llit. no va ser cap descuit ni cap humilitat tardana: va ser càlcul. constantí el gran portava tota la vida ajornant el sagrament, i va triar rebre’l en l’últim alè, en una vil·la als afores de nicomedia, el 22 de maig del 337 n.e.
per entendre la maniobra cal entendre la teologia del moment. al segle iv, bona part dels cristians creia que el bateig esborrava d’un sol cop tots els pecats comesos fins a aquell instant, però que les faltes posteriors ja pesaven sobre l’ànima sense aquell gran perdó. la conseqüència era perversa: com més tard et bategessis, menys marge tindries per tornar a pecar abans de morir. per a molts poderosos, posposar-lo fins a l’agonia era l’estratègia espiritual més eficaç. constantí la va portar a l’extrem.
i tenia molt per rentar. el 326 havia ordenat matar crisp, el seu fill gran i general brillant, sense que les fonts arribin a explicar del tot el motiu: potser una acusació de la cort, potser una conspiració, potser un escàndol domèstic. poques setmanes després moria també fausta, la seva esposa, en circumstàncies tèrboles que la tradició descriu com una mort per asfíxia en un bany sobreescalfat fins al punt d’ofegar-la. l’emperador que apadrinava la nova fe havia matat el seu primogènit i la seva dona en qüestió de mesos.
havia eliminat tota amenaça terrenal. al llit de mort, va anar a per l’absolució celestial.
perquè constantí no va ser mai un convers ingenu. va construir el seu poder llegint el tauler amb la fredor de l’estrateg. va apostar pel cristianisme quan encara era una minoria perseguida però fèrriament organitzada; el va legalitzar, el va omplir de privilegis, va presidir en persona el concili de nicea el 325 per imposar-li un dogma únic, i va aixecar una capital nova a la seva mida al bòsfor. cada moviment consolidava el seu monopoli del poder. el bateig final encaixa en la mateixa lògica: un últim càlcul, executat en el moment de màxim profit.
convé, tot i així, no comprar sencera la versió cínica. el bateig al llit de mort era pràctica corrent en aquella època, no una astúcia exclusivament seva: molts cristians sincers feien exactament el mateix per la mateixa teologia. i les fonts estiren cadascuna cap al seu costat. eusebi de cesarea, el seu biògraf, signa una hagiografia que el dibuixa com un sant guiat per la providència; el pagà zòsim sosté el contrari, que constantí va abraçar el cristianisme precisament perquè cap religió tradicional no li oferia perdó per matar els seus. les dues versions són interessades. la veritat històrica viu en la incomoditat del terme mitjà: un home devot i calculador alhora, sense que una cosa anul·li l’altra.
el va batejar eusebi de nicomedia, bisbe de la facció arriana que el mateix concili convocat per constantí havia condemnat a nicea, i l’emperador va morir vestit de blanc, despullat de la porpra. havia ordenat la mort dels seus, desplaçat el centre de l’imperi cap a orient i canviat la religió d’europa per als mil anys següents. i se’n va anar d’aquest món, segons el pla, sense una sola taca a l’expedient.
