els erudits romans presumien d’encarnar la civilització més refinada del mediterrani, fins que veies les seves sacerdotesses més sagrades llançar cossos de palla des d’un pont al riu. cada 15 de maig, les verges vestals executaven la inquietant cerimònia dels argei, i sota aquell teatre de joncs treia el cap un passat molt més fosc.
el ritu tenia dos temps. a mitjan març es fabricaven i es distribuïen per la ciutat una trentena de figures de jonc trenat, els argei (les fonts oscil·len entre vint-i-set i trenta), repartides en petites capelles al llarg dels barris de la roma arcaica. dos mesos després, el 15 de maig, arribava el desenllaç: una processó solemne, encapçalada pels pontífexs i les vestals, recorria la ciutat recollint els ninots i els portava fins al pons sublicius, el pont de fusta més antic de roma sobre el tíber. la data, això sí, s’atesta de manera dispar: ovidi (fasti v) situa el llançament el 14 de maig i dionís d’halicarnàs als idus, el 15.
allà, davant la mirada del col·legi sacerdotal i presidida pel pontifex maximus, les vestals empenyien una a una les efígies al buit i les veien ser engolides pel corrent. els ninots no eren formes vagues: la tradició els descriu modelats amb proporcions humanes i lligats de peus i mans, com presoners maniatats llançats a morir. el nombre, que la tradició sol xifrar en trenta, semblava remetre a les antigues cúries en què es dividia el poble romà, com si la ciutat sencera es purgués riu avall. la imatge era deliberadament pertorbadora, i els mateixos romans ho sabien.
pagaven la seva quota de supervivència als vells déus amb un simple simulacre vegetal.
perquè ni els romans no entenien del tot què estaven fent. ovidi, que dedica al ritu uns versos als fasti, confessa que existien diverses explicacions contradictòries i desconfia de la més esgarrifosa, que tanmateix transmeten autors com varró i dionís d’halicarnàs: que antigament, abans de desenvolupar el seu complex dret civil, les tribus itàliques aplacaven els déus i conjuraven els desastres lliurant com a tribut persones de carn i ossos, llançades al riu. els ninots de jonc serien la petjada domesticada d’aquell sacrifici humà: quan la sensibilitat romana va fer intolerable el vessament de sang, però la por de les represàlies divines seguia intacta, van resoldre la tensió substituint, davant dels vells déus, les víctimes humanes per simulacres de palla.
aquí cal cautela historiogràfica. aquesta és la interpretació dels mateixos antics, no necessàriament la realitat dels fets: els romans tenien tendència a explicar els seus ritus més estranys inventant-los un origen sagnant i heroic. els estudis moderns discuteixen altres possibilitats, des de ritus de purificació de la ciutat fins a ofrenes substitutòries a les divinitats fluvials, i reconeixen que el veritable sentit original dels argei es va perdre fa mil·lennis. allò honest és dir que no ho sabem: tenim un ritu macabre i diverses hipòtesis, una d’elles atribuïda als mateixos romans.
el que sí que queda clar és la incomoditat que el mateix ritu generava en els qui el practicaven. roma s’explicava a si mateixa com la cultura que havia deixat enrere la barbàrie, que condemnava el sacrifici humà de cartaginesos i gals com a prova de la seva superioritat moral, i que el 97 a.n.e. va arribar a prohibir-lo per decret del senat. i això no obstant, una vegada l’any, les seves vestals llançaven al tíber trenta cossos lligats, repetint un gest del qual sospitaven massa bé el significat original com per mirar-lo de cara. potser aquesta sigui la lliçó més romana dels argei: que cap civilització no es desprèn del tot dels seus propis fantasmes, i que de vegades n’hi ha prou amb disfressar-los de palla per poder continuar mirant-se al mirall.
