durant gairebé dos anys les legions romanes es van formar a sicília davant l’enemic i no van gosar atacar. n’hi havia prou de veure un sol elefant perquè recordessin com havia acabat règul.
la dada és de polibi i val la pena aturar-s’hi, perquè descriu una cosa que rarament apareix a les històries militars: una paràlisi col·lectiva. el terror que xantip va sembrar al bagradas continuava intacte cinc anys després. els exèrcits consulars desplegaven a prop de lilibeu i selinunt, veien el cos d’elefants cartaginès al davant i es negaven a presentar batalla. no era covardia individual; era una unitat de combat sencera que havia deixat de creure que podia guanyar.
estiu del 250 abans de la nostra era. el general cartaginès àsdrubal, fill d’hannó, va marxar sobre panorm —l’actual palerm, ja en mans romanes— amb uns trenta mil homes i un gran cos d’elefants. a dins hi havia el procònsol luci cecili metel. àsdrubal el creia aterrit, i això era exactament el que metel volia que cregués.
metel no va derrotar els elefants. va derrotar la idea que els elefants eren invencibles.
metel va fingir esglai i es va tancar rere la muralla fins que àsdrubal, confiat, va creuar el riu i va plantar les seves bèsties davant de la ciutat. era la trampa. metel havia fet cavar un fossat enorme al peu del mur i hi va apostar la seva infanteria lleugera amb una sola ordre: clavar als elefants totes les javelines possibles i refugiar-se després a la rasa. des de dins, els ciutadans acarrejaven feixos de venables fins a la muralla —munició sense fi—. crivellats, sense espai per carregar i sense ningú a qui atènyer, els animals van embogir, van fer mitja volta i van trepitjar el seu propi exèrcit. aleshores metel va sortir per la porta i va colpir el flanc descobert. àsdrubal va ser arrasat.
convé dir on s’acaba el que és segur. el nombre de bèsties capturades balla segons la font, entre seixanta i més de cent quaranta, i polibi, plini i frontí no expliquen la mateixa història en els detalls; hi ha fins i tot una tradició segons la qual metel les va passar a itàlia sobre rais muntats amb gerres, que sona més a anècdota memorable que no pas a informe logístic. el que no està en discussió és l’efecte.
metel va exhibir els elefants al seu triomf, l’animal es va convertir en emblema de la família cecília i va continuar apareixent a les seves monedes generacions després, i les legions van tornar a mirar cartago de cara. la victòria que importa aquí no és tàctica sinó psicològica: una arma només és invencible mentre ningú no ha vist com se li guanya. aquesta confiança recobrada, això sí, estava a punt d’estavellar-se contra un port anomenat drèpanum, i per culpa d’uns pollastres.
