roma tenia la guerra guanyada. no la va perdre al camp de batalla, sinó a la taula de negociació, per la pura supèrbia d’un general amb pressa.
som a finals del 256 abans de la nostra era. després de la victòria naval del cap ècnom, les legions del cònsol marc atili règul havien desembarcat a àfrica, havien arrasat els camps de cartago i acampaven pràcticament a les portes de la ciutat. polibi és explícit sobre el que va passar aleshores, i el detall importa: va ser el mateix règul qui va obrir les negociacions, delerós de tancar la guerra abans que arribés el seu successor i s’endugués la glòria d’haver-la acabada.
tenia la victòria a la mà. va imposar unes condicions tan abusives —tan calculades per humiliar— que cartago va preferir jugar-se l’existència abans que signar-les. és un error que es repeteix en tota la història militar: confondre tenir avantatge amb tenir l’enemic sense sortides. a un adversari que no pot rendir-se només li queda combatre.
a un enemic a qui no deixes rendir-se només li queda lluitar fins al final.
desesperats, els cartaginesos van contractar un mercenari espartà anomenat xantip. la seva aportació no va ser cap idea genial ni cap arma nova, sinó una cosa molt més prosaica i molt més letal: va reorganitzar la cadena de comandament púnica, va entrenar les tropes amb disciplina grega i —sobretot— va triar el terreny. va treure l’exèrcit romà dels turons, on la infanteria pesada legionària era gairebé imbatible, i el va forçar a combatre en una plana oberta.
a la primavera del 255, vora el riu bagradas, xantip va desplegar els seus prop de cent elefants de guerra davant del centre i la cavalleria a les ales. la càrrega va trencar el front romà i la cavalleria púnica, molt superior, va tancar el cèrcol. les legions de règul van ser anihilades. ell mateix, ja procònsol després que se li prorrogués el comandament, va caure presoner.
convé dir què se n’ha fet després, d’aquest personatge. la roma posterior va convertir règul en un sant laic: la llegenda —que expliquen ciceró i horaci, no polibi— diu que els cartaginesos el van enviar a roma sota paraula per negociar un intercanvi de presoners, que ell va aconsellar al senat de rebutjar-lo, i que després va tornar voluntàriament a cartago a morir torturat per complir el seu jurament. polibi, la font contemporània i la més ben informada, no menciona res de tot això. la historiografia moderna tracta l’episodi com un exemplum moral construït generacions més tard. el règul històric no és un màrtir de la paraula donada: és un general que tenia la guerra guanyada i la va llençar per arrogància.
quan es va saber el desastre, el senat va enviar a corre-cuita una flota enorme a rescatar els supervivents. l’operació va funcionar. el que ningú no va preveure va ser el que esperava aquella flota en el viatge de tornada.
