roma va construir la flota militar més gran de la seva època per vèncer cartago. qui la va anihilar en una sola tarda no va ser cartago: va ser el mar.
any 255 abans de la nostra era. després del desastre de règul al bagradas, el senat va armar a corre-cuita una flota de rescat d’uns tres-cents cinquanta vaixells de guerra i la va enviar a àfrica a recollir els supervivents. l’operació va sortir bé, i va sortir fins i tot millor del previst: a l’anada, la flota va topar amb una esquadra cartaginesa davant del cap hermeu, la va derrotar i li va capturar més de cent naus. rumb a sicília, escriu polibi, hi navegaven tres-cents seixanta-quatre vaixells: menys dels que surten de sumar les seves pròpies xifres.
vorejant la costa sud de sicília, els pilots —homes que coneixien aquell tram i els seus vents— van advertir els cònsols que s’acostava una tempesta colossal i van demanar de desviar el rumb. polibi recull el que van decidir els comandants romans: ignorar l’avís i mantenir la derrota prevista. és el mateix defecte que acabava de costar a roma un exèrcit a àfrica, aplicat ara a una flota.
no va ser una tempesta el que va enfonsar aquella flota. va ser una tempesta i una ordre.
a l’altura de camarina el cel es va desplomar. el temporal va atrapar la flota contra una costa de penya-segats i sense refugis, que és la pitjor posició possible per a una nau de rems: sense marge per capejar mar endins, el vent les va empènyer contra les roques. es van perdre dos-cents vuitanta-quatre navilis de guerra. en van sobreviure vuitanta.
convé ser precisos amb la xifra que se sol citar. les baixes —de l’ordre de cent mil homes— no són una dada transmesa, sinó una estimació calculada a partir del nombre de naus que dóna polibi i de la dotació habitual d’un quinquerrem. i aquells morts no eren legionaris en la seva majoria: eren remers, mariners i aliats itàlics, la mà d’obra invisible del poder naval romà. amb aquesta reserva, continua sent la pèrdua de vides més gran en un sol naufragi massiu de què tenim notícia.
cartago no va haver de moure un dit per veure arruïnat el seu enemic. i el més revelador de tot és el que roma va fer després: va tornar a construir la flota. aquesta tossuderia —absorbir una catàstrofe que hauria tret de la guerra qualsevol altra potència i continuar— és l’explicació de fons de per què va acabar guanyant. mentrestant, a sicília, un general estava a punt d’agafar l’arma que aterria les legions des del bagradas i convertir-la en una trampa.
