guanyar una batalla pot ser la drecera més ràpida per perdre una guerra. ningú no ho va demostrar amb tanta cruesa com pirros, rei d’epir, en una plana de l’apúlia cap al 279 a.n.e. havia travessat l’adriàtic per defensar la grega tàrent de l’expansió romana, i un any abans, a heraclea, havia esquarterat les legions amb la seva falange i els seus elefants. àsculum havia de ser el seu segon triomf. també havia de ser el principi de la seva ruïna.
després del desastre d’heraclea, qualsevol estat antic raonable hauria negociat. roma no. el senat, segons la tradició, va escoltar pirros proposar la pau per boca del seu ambaixador cineàs, i va estar a punt de cedir; va ser el vell i cec api claudi el censor qui, fet portar al senat pels seus fills, el va renyar per discutir amb un invasor mentre encara trepitgés sòl itàlic. l’assemblea va rebutjar el tracte. en lloc seu va votar una nova lleva i va enviar un altre exèrcit consular, sota el comandament de publi deci mus i publi sulpici saverrió, a buscar pirros a l’apúlia. el rei, que esperava un imperi rendit, es va trobar amb una altra host fresca disposada a morir.
el combat, segons el relat més detallat, el de plutarc, va durar dos dies. el primer pirros va lluitar en mal terreny —un riu de corrent ràpid i vores boscoses on els seus elefants i la seva cavalleria amb prou feines podien maniobrar— i la jornada va quedar indecisa. el segon es va assegurar per endavant el camp pla, va desplegar de nou el seu mur de piques i va llançar les bèsties contra les línies romanes. els romans havien vingut preparats: plutarc descriu carros armats amb trídents de ferro i garfis incendiaris per frenar els paquiderms, però la falange, tècnicament superior en camp obert, va tornar a obrir-se pas. en caure la nit, pirros era amo del terreny. havia vençut per segona vegada. dionís d’halicarnàs, convé dir-ho, explica una versió diferent —una sola jornada, sense desenllaç clar, en què els romans van arribar a trencar el centre enemic—, de manera que el detall del segon dia descansa només en plutarc.
guanyava el mapa cada vegada que lluitava; perdia la guerra cada vegada que guanyava.
la ferida era en els comptes, no al camp. pirros havia perdut una part enorme de l’exèrcit amb què havia travessat el mar i, el que era pitjor, gairebé tots els seus oficials i amics. eren falangites professionals i mercenaris foguejats durant anys, impossibles de reemplaçar a tantes jornades de la seva pàtria. les xifres concretes depenen de qui es cregui, i convé atribuir-les: hieroni de càrdia donava sis mil morts romans; els mateixos comentaris de pirros reconeixien tres mil cinc-cents cinc caiguts seus; dionís elevava el total dels dos bàndols per sobre dels quinze mil. fos quin fos el recompte exacte, la sang que pirros perdia no es reposava de la mateixa manera que roma reclutava la seva: roma podia perdre sis mil homes, aprovar una altra lleva i reposar-los en setmanes amb camperols ciutadans i aliats itàlics obligats per tractat a aportar soldats; pirros no podia reposar ni un de sol dels seus, mort cadascun lluny de casa al cap d’una vida sencera de guerra.
d’aquella jornada neix la frase que el va fer immortal. segons plutarc, quan algú el felicitava pel triomf, el rei va respondre que una altra victòria semblant sobre els romans el deixaria completament arruïnat. d’aquí ve «victòria pírrica»: l’èxit que costa més del que val, el que es guanya al camp i es perd en el recompte. pirros, el general que gairebé tots els antics consideraven el més brillant del seu temps, havia topat amb una cosa que el seu geni tàctic no sabia batre: una ciutat amb una reserva d’homes pràcticament inesgotable i la voluntat política de gastar-la.
convé un matís historiogràfic, perquè la divulgació tendeix a explicar àsculum com una sola escena nítida. no la tenim. cap relat contemporani no sobreviu: les tres versions que conservem —plutarc, dionís, cassi dió— són molt posteriors i discrepen en l’essencial, des del nombre de dies fins al de morts. la idea que roma vencia «per demografia» és, a més, en bona mesura una lectura retrospectiva: el càlcul de l’enorme reservori d’homes d’itàlia procedeix sobretot de polibi, que va escriure generacions després i comparava en fred la falange amb el manípul. el que sí que se sosté com a nucli històric és l’important: pirros va guanyar la batalla, no va poder sostenir les baixes i, després d’un tomb per sicília, va acabar marxant d’itàlia sense haver doblegat roma. la frase resumeix amb honestedat el que les xifres només insinuen.
la ironia duraria segles. pirros havia arribat per ensenyar a roma com es feia la guerra a la manera hel·lenística, amb reis, elefants i maniobres de manual; se’n va anar havent ensenyat a roma, sense voler, quina era la seva veritable arma. no la falange ni el geni d’un sol home, sinó una península sencera convertida en pedrera de soldats. el rei que va guanyar totes les batalles i va perdre la guerra va deixar darrere seu una expressió que continuem fent servir cada vegada que un triomf ens surt massa car, i una república que, tot just una dècada després, travessaria el mar per disputar a cartago el domini de la mediterrània. àsculum no va ser el final de roma: va ser l’assaig del seu mètode.
