quan un enemic no es deixa vèncer al camp de batalla, queda una última estratègia: esbrinar-ne el preu. això és el que va intentar pirros d’epir, el rei grec que havia dessagnat roma a heraclea i a àsculum sense aconseguir trencar-la, quan va rebre al seu campament un ambaixador romà de nom gai fabrici luscí. el rei portava or, elefants i tota la pompa de l’orient hel·lenístic. el romà, segons la tradició, només portava una idea incòmoda: que hi ha homes que no estan en venda.
convé situar l’escena, perquè la divulgació sol resumir-la en un duel de frases enginyoses i oblidar la guerra que l’envoltava. pirros havia travessat l’adriàtic per defensar la ciutat grega de tàrent i havia topat amb un adversari nou, la legió manipular: va vèncer dues vegades —heraclea i àsculum— a un cost tan ruïnós que d’aquelles jornades va néixer l’expressió «victòria pírrica». exhaust i lluny de casa, el rei va buscar per la diplomàcia el que les armes no li donaven, i en aquell estira-i-arronsa d’ambaixades i bescanvis de presoners apareix fabrici. la cronologia antiga barreja els viatges: plutarc lliga l’episodi de l’or a l’ambaixada del 280, després d’heraclea, tot i que la figura de fabrici domina sobretot l’any del seu segon consolat, el 278.
fabrici no era noble de naixement. pertanyia a una família obscura i sense avantpassats consulars, un novus homo que havia arribat al més alt de la magistratura per mèrit propi en una república on el llinatge ho era gairebé tot. segles després, un altre home nou —ciceró— el convertiria en el seu sant patró: l’exemple que la virtus podia obrir-se pas sense arbre genealògic. fabrici va ser cònsol dues vegades, el 282 i el 278, i censor el 275, i va arrossegar tota la vida fama de pobresa gairebé ostentosa. aquella pobresa no era un defecte que calgués amagar: era la seva credencial. un home que no desitjava res era un home a qui no es podia comprar.
pirros ho va entendre i el va posar a prova. primer, explica plutarc, el va apartar en privat i li va oferir or com a gest d’amistat i hospitalitat; fabrici el va rebutjar sense immutar-se. l’endemà, el rei va assajar la guerra psicològica. va amagar darrere d’una cortina el més gran dels seus elefants —una bèstia que el romà, diu plutarc, no havia vist mai— i, enmig de la conversa, va fer retirar el tapís: l’animal va aixecar la trompa sobre el cap de fabrici i va deixar anar un bramul espantós. l’ambaixador es va girar a poc a poc i, somrient, va dir al rei que ni el seu or l’havia commogut el dia abans ni la seva bèstia no l’espantava aquell. el sentit de la resposta era el cor de tota l’anècdota: el domini dels seus propis desigs el feia més lliure, i per tant més ric, que un rei envoltat de tresors.
un home que no desitja res és un home que no té preu.
però la prova més exigent no va ser la de l’or ni la de l’elefant, i aquí la tradició fa un gir que val més que qualsevol desplantament. temps després, un desertor —en algunes versions, el mateix metge de pirros— es va presentar davant de fabrici i li va oferir enverinar el rei a canvi d’una recompensa. era la victòria servida en safata: la fi de la guerra i del seu enemic més temible sense perdre ni un sol legionari més. fabrici va fer tornar el traïdor, lligat de mans i peus, al campament de pirros, advertint-lo de qui l’envoltava. ciceró va rescatar precisament aquest gest al tercer llibre del de officiis com el cas modèlic de la seva tesi: que allò veritablement útil per a roma no es podia separar mai d’allò honest, i que vèncer pel crim un rival amb qui es disputava la glòria hauria estat una deshonra perdurable. roma preferia guanyar tard i net abans que aviat i brut.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. fabrici va existir i va ocupar les magistratures que la tradició li atribueix, però el fabrici que coneixem és en gran mesura una construcció. l’escena de l’elefant darrere de la cortina és molt probablement una invenció posterior —el mateix relat plutarquià deixa entreveure el seu caràcter d’anècdota edificant— i la sentència sobre l’or i la bèstia té la polidesa sospitosa de les frases polides per generacions de retòrics. la república tardana i el primer imperi necessitaven un heroi de la frugalitat i la incorruptibilitat enfront del luxe que sentien corrompre el seu present, i fabrici va ser modelat a aquesta mida per autors com ciceró, valeri màxim o sèneca. el seu valor, com el de cincinat, mai no va ser arqueològic sinó ètic: importa menys si la cortina va caure de debò que el fet que roma volgués explicar-se a si mateixa amb un home així a dins.
el desenllaç té la seva pròpia ironia. pirros, incapaç de comprar roma o d’aterrir-la, va acabar marxant d’itàlia per no tornar-hi, i la república que fabrici encarnava va continuar creixent. l’amargor va arribar després: les mateixes generacions que van canonitzar el cònsol pobre que va rebutjar l’or d’un rei veurien la seva classe política enfonsar-se, dos segles més tard, en una corrupció sense fons. quan una elit necessita repetir-se tant la història d’un home insubornable, sol ser perquè ja no en troba cap al seu voltant. fabrici va sobreviure en la memòria romana no com allò que roma era, sinó com allò que temia deixar de ser.
