oblida gairebé tot el que has vist a les pel·lícules. els primers exèrcits de roma no portaven l’escut rectangular vermell ni l’espasa curta amb què la pantalla ha fixat per sempre la imatge del legionari. tot allò pertany a una roma molt posterior. d’antuvi, el soldat romà combatia d’una manera molt més antiga i, en l’essencial, més grega.
entre l’època dels reis i els primers segles de la república, la guerra a itàlia estava dominada per la influència etrusca i per la de les colònies gregues del sud de la península. d’aquell encreuament va sortir el ciutadà-soldat romà del moment: un hoplita. el protegien un gran escut rodó de fusta folrat de bronze, casc i grebes; empunyava com a arma principal una llarga llança d’empenta de més de dos metres. no lluitava com a individu, sinó com una peça dins d’un bloc.
al camp de batalla els ciutadans formaven una falange: un mur sòlid d’escuts superposats, eriçat de puntes de llança.
la falange era força bruta frontal convertida en tàctica. cada home cobria amb el seu escut el costat esquerre del company, de manera que la línia sencera avançava com una sola massa, sense buits, empenyent contra l’enemic fins a trencar-lo per pressió i per pes. era el mateix principi que va fer cèlebres els hoplites grecs, i d’aquí la comparació, popular però en essència encertada, que els primers romans lluitaven “com espartans”: no idèntics en cada detall, però sí de la mateixa família tàctica, la del combat hoplític que es practicava per tot el mediterrani.
aquell mur de llances és el que va permetre a roma aguantar la pressió constant dels seus veïns en els seus segles més fràgils. però la falange amagava una implicació social explosiva que els seus inventors no havien calculat. l’equip d’hoplita —escut, bronze, casc, llança— era car, i cada ciutadà se’l pagava de la seva pròpia butxaca. cosa que significa que el gruix de la formació, allò que de debò decidia les batalles, el posaven els plebeus amb prou recursos per armar-se. la defensa de la ciutat descansava, literalment, sobre les seves espatlles.
i aquella connexió entre la butxaca, l’arma i el vot va quedar gravada en la constitució romana mateixa. la tradició l’atribuïa a una reforma del rei servi tul·li: el cens classificava els ciutadans per la seva riquesa, i de la riquesa depenien dues coses alhora, l’equip militar que cadascun s’havia de costejar i el pes del seu vot a l’assemblea. qui podia pagar-se la panòplia d’hoplita combatia a primera línia i pesava més en les votacions; qui no tenia amb què armar-se quedava relegat als dos terrenys. guerra i política no eren dues coses: eren la mateixa jerarquia vista des de dos angles. l’home que sostenia el mur d’escuts sostenia també, per dret, una part de l’estat.
d’aquí va brollar una pregunta perillosa. després de l’expulsió dels reis, la infanteria que sagnava per roma va començar a raonar en veu alta: si nosaltres posem els morts i el múscul que mantenen dempeus la república, per què no tenim veu en el seu govern? la falange no era només una màquina de guerra; era una màquina política. un exèrcit que combat espatlla amb espatlla descobreix aviat la seva pròpia força col·lectiva, i un grup capaç de guanyar batalles és també capaç, si es plega de braços, de paralitzar l’estat.
amb el temps, aquesta mateixa roma deixaria enrere la falange. la rigidesa del bloc hoplític, massa maldestre en terreny trencat, acabaria cedint el lloc a la legió manipular, més flexible i articulada, la que conqueriria el mediterrani. però aquella transformació tàctica arribaria més tard, de manera gradual, empesa per les dures guerres dels segles següents —el desastre del riu àlia davant els gals entre elles—, quan el mur impenetrable es va revelar trencadís davant enemics que no jugaven amb les seves regles. en aquests primers segles, en canvi, el mur d’escuts continuava essent el cor de roma: no només guardava les muralles, sinó que estava a punt d’obligar l’aristocràcia a reinventar el repartiment del poder per no perdre el control del país.
