a un sol polític de la república romana li van tenir tant de pànic que matar-lo no va ser suficient. després de decapitar-lo, li van travessar la llengua amb agulles. l’arma que temien no era la seva espasa, perquè no en tenia: era la seva veu. avui es compleix l’aniversari del naixement de marc tul·li ciceró, a arpinvm, el 3 de gener del 106 a.n.e.
ciceró era el que els romans anomenaven amb un cert menyspreu un homo novus, un “home nou”: no procedia de cap dinastia senatorial, no tenia avantpassats que haguessin ostentat magistratures, no va heretar glòria militar ni clienteles. en una societat obsessionada amb el llinatge, això el deixava pràcticament sense opcions. la seva única eina era la paraula. i amb ella sola va escalar fins al cim, assolint el consolat el 63 a.n.e., el càrrec suprem de l’estat, sense haver guanyat cap batalla.
aquell mateix any va desarticular la conjura de catilina, una conspiració per prendre roma per la força, i ho va fer des de la tribuna: amb quatre discursos demolidors va abocar el senat i l’opinió pública contra els colpistes. va demostrar una cosa incòmoda per als homes d’armes: una frase ben construïda, llançada en el moment just, podia abatre un conspirador amb més eficàcia que una legió. el senat li va concedir el títol de pater patriae, pare de la pàtria —el primer en època històrica a rebre’l (segles enrere la tradició només l’havia donat a ròmul i a camil, el “segon fundador”)—. la seva prosa va fixar el llatí culte durant els dos mil anys següents.
va arribar a ser una de les veus polítiques més temudes de roma sense comandament militar, sense desembeinar ni una sola vegada. aquesta era exactament l’amenaça.
però roma no perdonava la dissidència, i l’oratòria que l’havia enaltit va acabar condemnant-lo. després de l’assassinat de cèsar, ciceró va cometre l’error de creure que encara vivia en una república i va llançar contra marc antoni una sèrie de discursos ferotges, les filípiques, anomenant-lo tirà i enemic públic. quan antoni va segellar la seva aliança amb octavi i lèpid en el segon triumvirat, el 43 a.n.e., els tres van confeccionar llistes de proscripció per eliminar els seus enemics i quedar-se els seus béns. ciceró encapçalava la d’antoni. va ser un bescanvi fred: antoni va cedir altres parents a canvi del cap de l’orador.
la venjança va ser calculadament humiliant. els sicaris el van atrapar fugint a prop de la seva vil·la; segons les fonts, va oferir el coll sense resistir-s’hi. li van tallar el cap i les mans —les mans que havien escrit les filípiques— i les van enviar a roma. allà, segons cassi dió (47.8) —escrit gairebé tres segles després i única font del detall, ja que ni plutarc ni apià no el recullen—, fúlvia, esposa d’antoni, va prendre el cap, li’n va treure la llengua i la va travessar una vegada i una altra amb les forquetes dels seus cabells. després van clavar les restes als rostra, la tribuna del fòrum des de la qual ciceró havia parlat mil vegades, perquè tota la ciutat entengués el preu d’obrir la boca.
el missatge era inequívoc: el qui parli, acaba així. i tanmateix el càlcul els va sortir a l’inrevés. d’antoni ens queden sobretot els insults que ciceró li va dedicar; de fúlvia, aquesta escena macabra que la tradició hostil a antoni —amplificada per octavi i els seus enemics— va transmetre, i que la historiografia moderna llegeix com a propaganda pòstuma més que no pas com a crònica fiable. de ciceró ens queden els discursos, els tractats de filosofia i de retòrica, les cartes que encara s’estudien a les universitats. van silenciar l’home amb una eficàcia brutal. dos mil·lennis després, encara llegim justament allò que van voler fer callar.
