el 222 abans de la nostra era, prop de clastidi, un llogaret de la vall del po, el cònsol marc claudi marcel va guanyar l’honor més rar de la religió militar romana: la spolia opima, les armes d’un cap enemic abatut per la mà del mateix general i consagrades a júpiter ferètri. la tradició només li reconeixia dos precedents, i tots dos es perden en els primers segles de roma, entre la llegenda i la història. l’episodi amb tot detall l’explica un sol autor, plutarc, que escriu més de tres segles després.
després de telamó, roma va passar a l’ofensiva a la gàl·lia cisalpina. polibi explica que el 222 els celtes van demanar la pau disposats a acceptar qualsevol condició, i que els nous cònsols, marc claudi i gneu corneli, s’hi van oposar amb força; plutarc va més lluny i recull que, segons es deia, era marcel qui empenyia el poble a continuar la guerra mentre el senat s’inclinava per la pau. rebutjats, els ínsubres, el gran poble gal del po, van tornar a contractar els gèsats del roine, uns trenta mil homes segons els dos autors. els cònsols van assetjar acerres, entre el po i els alps, i els gals van respondre travessant el riu per assetjar clastidi.
marcel va córrer a socórrer-la amb la cavalleria i, segons plutarc, uns sis-cents infants lleugers, sense aturar-se ni de dia ni de nit; polibi parla només de la cavalleria i d’«un petit cos d’infanteria». el que segueix és plutarc. quan anava a carregar, el cavall de marcel es va espantar i va fer mitja volta; el cònsol, perquè els seus no ho prenguessin per mal auguri, el va fer girar cap a l’esquerra i va adorar el sol, com si el gir hagués estat expressament, i en aquell moment va prometre a júpiter ferètri l’armadura més bella de l’enemic. el rei gal, més alt que els altres i amb unes armes d’or, plata i colors que brillaven com un llamp, es va avançar a desafiar-lo. marcel li va travessar la cuirassa amb la llança, el va tombar amb el xoc del cavall i el va rematar amb un segon i un tercer cop. després va desmuntar, va posar les mans sobre les armes del mort i va resar a júpiter ferètri com «el tercer general romà» que matava així un rei.
aquí el vídeo simplifica, i en un punt que importa: diu que l’exèrcit gal es va esfondrar en veure caure el seu líder, i això no ho diu cap de les dues fonts. a plutarc, acabada l’oració, la cavalleria romana es llança contra els genets i els infants gals i guanya una victòria tan rara que, assegura, mai tan pocs genets no havien vençut tants genets i infants junts. polibi, que escriu molt abans i no esmenta ni el duel ni la spolia opima, explica que els celtes van aguantar primer i que, envoltats per la rereguarda i el flanc, van acabar derrotats per la cavalleria sola; molts es van ofegar en llançar-se al riu. la mort del cap només pesa després, i també a plutarc: en saber-la, els gèsats es van retirar de mediolà, la capital ínsubre, que gneu corneli tenia assetjada. la ciutat va caure i els ínsubres es van lliurar a discreció.
tampoc el nom del vençut no és segur. plutarc l’anomena britomart, «rei dels gals», i el posa al capdavant de deu mil gèsats; flor l’anomena el rei viridòmar; la periocha del llibre xx de livi, vertòmar, i el presenta com a cap dels ínsubres. una tradició que no es posa d’acord ni en el nom ni en el poble de l’home que van despullar no és una acta; és un relat que es va anar explicant.
dels tres romans de la spolia opima, marcel és l’únic que trepitja terreny històric ferm.
el senat li va decretar el triomf a ell sol. plutarc el descriu: marcel va tallar el tronc d’un roure jove, recte i alt, li va donar forma de trofeu, hi va lligar les armes del gal i el va portar en persona al carro fins al temple de júpiter ferètri, on el va consagrar. va ser, escriu plutarc, el tercer i l’últim «fins al nostre temps»: abans hi havia ròmul, que va despullar acró, rei dels ceninenses, i corneli cos, que va despullar l’etrusc tolumni. ni tan sols el nom del déu no era clar per a ell: ferètri vindria del grec pheretron, les andes en què es portava el trofeu, o del llatí ferire, colpejar. flor resumeix la gesta amb el mateix compte: marcel va ser el tercer després de ròmul a penjar la spolia opima davant júpiter ferètri.
ara el matís historiogràfic. «només tres generals en tota la història», com diu el vídeo, és el compte de la tradició, i convé preguntar-se qui el va fer. harriet i. flower sosté que va ser el mateix marcel qui va inventar la spolia opima tal com la coneixem: la seva gesta hauria donat forma a tota la tradició, ròmul i cos inclosos, i august l’hauria reinventada gairebé dos segles després, després de restaurar el temple de júpiter ferètri al capitoli. encaixa amb un detall de plutarc que sol passar desapercebut: qui es proclama «el tercer», en l’oració, és el mateix marcel. la llista, a més, va estar a punt d’allargar-se. en temps d’octavià, marc licini cras, nét del triumvir, va matar amb la seva mà deldó, rei dels bastarnes, i cassi dió anota que n’hauria consagrat les armes com a spolia opima a júpiter ferètri si hagués estat el general en cap. no ho era, i el compte es va quedar en tres.
roma controlava ara la vall del po, però per poc temps. el 218, acabades de fundar les colònies de placència i cremona, els bois es van revoltar en saber que anníbal era a prop i van cridar els ínsubres, que s’hi van sumar sense fer-se pregar, explica polibi. abans d’això, roma va haver de girar la vista cap a l’adriàtic, on un aliat que ella mateixa havia encimbellat acabava de canviar de bàndol.
