per enfrontar-se a la potència naval més gran del seu temps, roma va fer una cosa que cap gran potència no admet haver fet: copiar. va capturar un vaixell de guerra enemic, el va desmuntar com si fos un moble i va obligar els seus fusters a reproduir-lo peça a peça. som al 261 abans de la nostra era, i d’aquella decisió en surt la primera flota de guerra romana.
el problema venia del setge d’agrigent. roma havia guanyat la ciutat i havia descobert, en el mateix moviment, que la victòria no servia de res: mentre cartago dominés el mar, podia reproveir qualsevol plaça siciliana per vaixell i fustigar les línies de subministrament romanes a plaer. sicília era una illa. qui manava a l’aigua manava a la guerra, i a l’aigua no hi manava roma.
les legions podien esclafar qualsevol exèrcit en terra ferma. això, contra cartago, era exactament la meitat del que calia.
el que li faltava a roma era un tipus de vaixell molt concret: el quinquerrem. el nom despista, perquè el «cinc» no compta fileres de rems superposades sinó remers per unitat de remada —diversos homes compartint rem en dos o tres nivells—, un disseny pensat per moure molt tonatge amb tripulacions menys especialitzades. era el cuirassat del mediterrani, i les drassanes itàliques no n’havien construït mai cap.
aquí entra el cop de sort. polibi explica que, quan roma va travessar per primera vegada l’estret de messina en vaixells manllevats, una nau de guerra cartaginesa es va avançar massa perseguint les naus romanes i va encallar. els romans la van capturar intacta. en lloc de cremar-la, la van fer servir de plànol mestre: en van estudiar l’estructura, la van desarmar i van posar els fusters a replicar-la. d’aquell model, sempre segons polibi, en van sortir cent quinquerrems i vint trirrems construïts de zero.
plini el vell hi afegeix la dada que ha fet famós l’episodi: la flota va ser a flot seixanta dies després que es talessin els arbres amb què es va fer. i encara quedava el problema de la gent. roma tenia vaixells i no tenia mariners, així que mentre els cascs prenien forma a les drassanes els oficials van muntar graderies de fusta en terra ferma, hi van asseure milers de pagesos i els van fer assajar la remada en sec, a l’aire, fins que van aprendre a moure’s tots alhora.
ara el matís historiogràfic, que en aquest episodi pesa més que en cap altre. el relat ve de polibi, i polibi l’explica per demostrar una tesi: la capacitat romana d’improvisar davant del desconegut. la historiografia moderna s’ho mira amb més fredor. roma feia dècades que era aliada de ciutats de llarga tradició naval —tàrent, nàpols, les ciutats gregues del sud d’itàlia—, disposava de socii navales, aliats obligats a aportar vaixells i tripulacions, i havia mantingut esquadres menors abans d’aquesta guerra. lazenby i goldsworthy coincideixen que la novetat no va ser navegar, sinó construir en sèrie un model pesant que roma efectivament no fabricava; i la xifra de seixanta dies, tot i no ser impossible en un esforç de guerra amb fusta verda i drassanes simultànies, té tota la pinta d’haver quedat arrodonida per la tradició.
el que cap font no discuteix és el resultat, i ja és prou estrany per si sol: en qüestió de mesos, una potència terrestre es va fabricar una armada de guerra a partir d’un vaixell enemic encallat. el que roma continuava sense tenir eren tripulacions capaces de maniobrar contra els millors mariners del mediterrani. enviar pagesos marejats a un duel d’envestides contra cartago era una manera elegant de perdre la flota sencera. calia una altra cosa: un artefacte que convertís una batalla naval en un combat d’infanteria.
