al món d’avui s’arriba a la majoria d’edat el dia de l’aniversari, gairebé sense adonar-se’n. a l’antiga roma perdies la infantesa d’un cop, en una data fixa del calendari nacional, en una cerimònia carregada d’estatus, religió i deure militar. aquell dia era el 17 de març, la liberalia, i al final de la jornada el nen havia desaparegut per sempre.
la liberalia estava dedicada a líber, una antiga divinitat itàlica de la fertilitat i el vi —membre, juntament amb ceres i libera, de la tríada aventina— que els romans acabarien identificant amb bacus. la festa tenia la seva vessant popular —ancianes coronades d’heura venent pels carrers coques d’oli i mel que fregien al moment—, però la peça central, la que marcava una família, era el ritu de pas dels barons joves a la ciutadania plena. convé matisar, a més, que el 17 de març, festa de líber, era la data més popular per prendre la toga —tot i que d’altres també valien—, i que la mateixa vinculació entre el festival i el ritu és una correlació que la historiografia dóna per probable, no per segura.
el noi començava despullant-se de la bulla, l’amulet que havia penjat del seu coll des de tot just nascut per protegir-lo del mal d’ull. la consagrava als lares familiares, els déus tutelars de la llar, assumint que ja no necessitava màgia infantil per sobreviure. tot seguit es treia la toga de vores porpres de la infantesa, la toga praetexta, i s’embolcallava per primera vegada amb la toga virilis, d’un blanc llis i immaculat: el feixuc uniforme del ciutadà de ple dret. després, tota la parentela l’escortava al fòrum per inscriure el seu nom als registres de l’estat i en una tribu.
amb la toga blanca arribaven tots els drets del ciutadà. i, en el mateix paquet, l’obligació de morir per roma.
convé corregir un parell de tòpics que es repeteixen. primer, l’edat: no hi havia cap nombre fix. la divulgació sol dir “quinze anys”, però les fonts mostren que la cerimònia es feia entre els catorze i els disset, i que la decidia el pare o tutor segons la maduresa del noi, no cap llei uniforme. segon, no era cap privilegi exclusiu dels patricis: qualsevol baró nascut lliure amb dret de ciutadania passava per aquest ritu. allò que canviava segons el llinatge era la pompa de la comitiva, no l’acte.
el dia era, sens dubte, el més orgullós a la vida d’un jove i de la seva família. ciceró, a les seves cartes, segueix amb evident emoció de pare els preparatius de la toga viril del seu fill. era l’entrada oficial al món dels homes, amb el dret a votar, a contractar, a heretar, a actuar als tribunals. tot el pes jurídic de roma se li venia a sobre d’un cop, embolcallat amb llana blanca.
però aquell mateix paquet legal portava una clàusula que ningú no celebrava en veu alta. amb la toga blanca posada, el jove era ciutadà de ple dret; a partir dels disset anys, i si complia el cens de propietat, entrava en els iuniores subjectes a la lleva (dilectus): quedava disponible per ser reclutat i enviat a les legions, a guarnir i a morir a les fronteres de roma. el dia en què el nen romà es feia home era, exactament, el dia en què l’estat l’inscrivia com a combatent disponible. la majoria d’edat i la lleva, en la mateixa cerimònia.
