deu anys després d’ajudar roma contra la reina teuta, demetri de faros va creuar amb els seus vaixells la línia que el tractat del 228 prohibia als il·liris. el 219 abans de la nostra era, el cònsol luci emili paule va travessar l’adriàtic, va prendre la seva fortalesa en set dies i li va arrabassar l’illa amb una emboscada. gairebé tot el que sabem ho explica polibi, que escriu dècades després i no té cap simpatia pel personatge.
demetri havia estat l’home de teuta a corcira, al comandament de la guarnició il·líria. polibi explica que, blanc d’acusacions i tement teuta, va oferir als romans lliurar-los la ciutat i tot el que tenia al seu càrrec, i que després els va servir de guia. la recompensa, segons el mateix polibi, va ser gran: els cònsols van deixar la major part d’il·líria sota el seu comandament i en van fer un senyor poderós. apià, més tardà, la rebaixa a uns quants castells, lliurats amb la condició expressa que la concessió era revocable, perquè els romans ja en desconfiaven. el vídeo es queda entre les dues versions: la seva illa, faros, i un tros del territori il·liri. arthur m. eckstein ho resumeix així: la major amenaça per a l’autonomia de les ciutats gregues de l’adriàtic als anys vint no venia de roma, sinó del poder creixent de demetri.
polibi el retrata així: oblidat dels favors rebuts, menyspreava roma pel perill que corria, primer davant els gals i ara davant cartago; tenia posades les esperances en la casa reial de macedònia, al costat de la qual havia combatut contra cleòmenes d’esparta, i es dedicava a saquejar les ciutats il·líries sotmeses a roma. que s’hi atrevís perquè va veure la república amb les mans lligades és la lectura de la font, no un càlcul que puguem comprovar; apià dona la mateixa explicació i afegeix que va arrossegar els istres i va separar de roma els atintans. el 220 va navegar al sud de lissos contra el que s’havia pactat. el llibre iv de polibi posa nom a l’«altre cabdill il·liri» del vídeo: va sortir amb escerdiledes i noranta lembs, les naus lleugeres dels il·liris, va fracassar davant pilos i després, amb cinquanta, va recórrer les cíclades. aquí polibi no diu el mateix dues vegades: al llibre iii en saqueja «moltes» illes; al iv, en saqueja o en cobra rescat d’«algunes». la tornada no va ser gloriosa: els rodis van salpar contra ell. eckstein recorda que els il·liris no havien arribat mai fins allà i que polibi considera la incursió una violació completa del tractat en els dos passatges; hi ha estudiosos que sospiten que demetri treballava per compte de macedònia.
demetri no el va vèncer una batalla campal: el van vèncer una fortalesa que tothom creia inexpugnable i vint vaixells que semblaven pocs.
la reacció romana va arribar, diu polibi, just abans de l’estiu del 219, el primer any de l’olimpíada 140. el senat volia assegurar les terres a l’est d’itàlia abans de la guerra amb cartago i creia que tenia temps; anníbal l’hi va prendre ocupant sagunt. demetri va enviar una guarnició forta a dímale, va eliminar els seus opositors a les altres ciutats i va reunir a faros sis mil dels seus millors homes. emili va veure que l’enemic confiava en dímale, que passava per inexpugnable, i la va atacar primer precisament per sembrar el terror: va aixecar bateries en diversos punts i la va prendre en set dies. de totes les ciutats, explica polibi, van acudir a rendir-se sense condicions.
faros era una altra cosa: ben fortificada, ben proveïda i amb tropes escollides, amenaçava amb un setge llarg. emili va navegar de nit fins a l’illa, va desembarcar el gruix del seu exèrcit en unes fondalades boscoses i a l’alba es va presentar davant el port amb vint naus. demetri, menyspreant-ne el nombre, va sortir a impedir el desembarcament, i darrere seu va anar sortint la guarnició sencera. les tropes amagades van arribar per un camí ocult, van ocupar un turó escarpat entre la ciutat i el port i van deixar els il·liris tallats de les seves muralles; atacats de front i per l’esquena, es van dispersar. demetri tenia barques preparades en un lloc apartat, es va embarcar en fer-se fosc i va arribar fins a filip v de macedònia. emili va prendre faros a l’assalt, la va arrasar i va tornar a roma a finals de l’estiu per celebrar el triomf. la periocha del llibre xx de livi despatxa la campanya en una línia: els il·liris, revoltats un altre cop, van ser sotmesos.
el final de demetri també té dues versions. polibi diu que va passar la resta de la seva vida a la cort de filip i que va morir en un intent temerari de prendre messene; apià, que va tornar a l’adriàtic a fer de pirata i que els romans el van matar i van arrasar faros. el que polibi sí que deixa registrat és la seva influència. el 217, quan a filip li va arribar la notícia de la gran derrota romana a etrúria, l’únic a qui va ensenyar la carta va ser demetri, i demetri li va aconsellar que es tragués de sobre la guerra a grècia, que es girés cap a il·líria i, després, cap a itàlia: el primer pas, li va dir, cap al domini del món. la victòria d’emili paule ocupa a les històries dos capítols; l’home que se li va escapar en una barca va acabar de conseller del rei de macedònia. i mentre roma netejava el seu flanc oriental, a hispània una família cartaginesa feia gairebé dues dècades que reunia plata i soldats.
