el soldat més temut de la primera república romana va estimar la seva ciutat —o això es creia— fins al punt d’estar a un pas d’arrasar-la al capdavant d’un exèrcit enemic. la història de gneu marci, anomenat coriolà, és la d’un heroi convertit en traïdor pel seu propi orgull, i un dels grans relats morals que roma es va explicar a si mateixa.
l’episodi se situa cap a l’any 491 a.n.e., en els anys revoltats que van seguir la primera secessió de la plebs. marci era un aristòcrata militar de la vella escola, un guerrer brillant que, segons la tradició, es va guanyar el sobrenom de “coriolà” pel seu valor en la presa de la ciutat volsca de coríoli. en la guerra era una arma formidable; en la pau, un perill: intransigent de casta, menyspreava sense dissimul els drets que la plebs acabava d’arrencar i veia en el tribunat una claudicació intolerable de l’autoritat patrícia.
quan la fam va colpejar la ciutat, va proposar deixar morir els pobres si no renunciaven als seus drets polítics.
l’ocasió de la seva caiguda va arribar amb una fam. amb el gra escàs i el poble desesperat, coriolà va proposar al senat fer servir el repartiment de menjar com a arma: que no es donés blat a la plebs mentre no tornés el conquerit, començant pel tribunat. era el xantatge de l’estómac contra el dret. la reacció no es va fer esperar: els tribuns el van portar a judici i el poble va forçar-ne el desterrament. humiliat, expulsat de la ciutat per la qual havia vessat sang, coriolà va jurar venjança.
i la va complir de la manera més amarga possible. va creuar la frontera i es va plantar davant dels volscs, els majors enemics de roma, els mateixos contra els quals havia combatut. el van acollir com a general, i el seu odi es va convertir en estratègia: va conduir l’exèrcit volsc arrasant una a una les defenses romanes fins a plantar el campament a les portes de la capital. el senat, que poc abans l’havia desterrat, va conèixer el pànic de veure com el seu millor soldat era a punt de calar foc a la seva pròpia ciutat. les ambaixades van fracassar; els sacerdots van fracassar. roma es va quedar sense cartes per jugar.
la salvació, segons el relat, no va venir de les armes, sinó de la família. desesperats, els romans van enviar al campament enemic la mare de coriolà, acompanyada de la seva esposa i els seus fills. ella no va suplicar: li va retreure en quina mena d’home s’havia convertit i el va advertir que, per entrar a roma, abans hauria de passar sobre el cos de la seva pròpia mare. trencat per aquella pressió, coriolà va retirar les tropes volsques. va salvar així roma, segons la tradició, al preu de la seva pròpia perdició a mans dels aliats que havia decebut.
aquí toca una nota de rigor que imposen les mateixes fonts. tit livi anomena aquella mare vetúria i reserva el nom de volúmnia per a l’esposa; plutarc, en canvi —l’altra biografia clàssica del personatge—, inverteix els noms i anomena volúmnia la mare i vergília l’esposa. qui acudeixi a una o altra font hi trobarà, doncs, noms distints per a la mateixa escena; aquí seguim livi, però la divergència és real i convé conèixer-la. i hi ha una cautela major: els historiadors moderns tenen l’episodi per llegendari en gran mesura. hi veuen una construcció exemplar més que una crònica fiable, aixecada per encarnar alhora el perill de l’orgull aristocràtic i la força del deure familiar sobre el rancor polític.
com a llegenda, la seva força va ser enorme. la figura de l’heroi que es gira contra la seva pàtria i només s’atura davant la seva mare va fascinar durant segles i arribaria fins al teatre de shakespeare, que va fer de coriolà el mirall tràgic de l’orgull incapaç de doblegar-se davant del poble. la seva història condensa una advertència que roma va voler recordar: que el major talent militar, sense temprança política, pot esdevenir el pitjor enemic de l’estat al qual serveix. mentrestant, dins de les muralles que coriolà no va aconseguir creuar, l’aristocràcia esmolava una arma molt diferent i molt més subtil: un instrument religiós capaç d’anul·lar qualsevol llei incòmoda només mirant al cel.
