avui hauries presenciat una cosa impensable a la roma de cada dia: les matrones romanes —les dones casades lliures de la ciutat— cuinant i servint el sopar a les seves pròpies esclaves domèstiques. no era cap caprici ni cap gest de caritat: era una obligació ritual del calendari. l’1 de març, durant les matronalia, les jerarquies s’invertien per un dia.
per entendre la data cal oblidar el nostre gener. en el calendari romà més antic l’any no començava a l’hivern, sinó l’1 de març, amb la primavera i el desvetllament del camp. d’aquí ve que setembre, octubre, novembre i desembre portin a dins els números set, vuit, nou i deu: eren, originalment, els mesos setè a desè comptats a partir de març. quan arribava aquesta jornada, roma reiniciava el seu rellotge sagrat.
el reinici era literal i es jugava al cor del fòrum, al temple de vesta, on cremava la flama que el sacerdoci romà considerava el cor místic de l’estat. la creença era absoluta: si aquell foc s’apagava, tot l’estat romà corria perill. el custodiaven les verges vestals, i, segons una reconstrucció a partir de fonts tardanes i disperses, l’1 de març el renovaven: ovidi (fasti iii) atesta aquesta renovació anual, i fest descriu el mètode de fricció de fustes sagrades amb què se n’encenia un de completament nou, arrencant així el cicle de l’any amb foc net.
aquí convé corregir un tòpic que es repeteix molt. se sol dir que a una vestal que deixava morir la flama l’enterraven viva. no exactament: el càstig per descurar el foc era l’assot, administrat pel pontífex màxim a les fosques i darrere una cortina. l’enterrament en vida, la pena més cèlebre i atroç, estava reservat a una falta diferent: trencar el vot de castedat. confondre tots dos càstigs és habitual, però la roma jurídica distingia amb fredor entre la negligència i el sacrilegi sexual.
perquè l’ordre romà funcionés la resta de l’any, una vegada l’any tothom havia de fingir que començava de zero.
en paral·lel a vesta, les cases celebraven les matronalia pròpiament dites, dedicades a juno lucina, la deessa dels parts. les matrones acudien al seu temple amb flors, els marits feien vots per les seves esposes i els oferien regals. i aleshores venia la inversió que dona títol a tot això: segons que explica macrobi (s. v dc), única font que la descriu, les senyores de la casa rellevaven la servitud de les seves tasques i servien elles la taula a les esclaves domèstiques. era una festa de les dones i de la maternitat, i alhora una vàlvula d’escapament social controlada, cosina germana de les saturnalia de desembre, quan eren els amos els qui atenien els esclaus barons.
el matís, és clar, és que cap d’aquestes inversions no canviava res de fons. l’esclava tornava al seu lloc l’endemà, i la matrona al seu. roma entenia la utilitat de deixar anar pressió un dia concret precisament perquè l’estructura aguantés intacta la resta del calendari. et deixaven servir el sopar al de baix vint-i-quatre hores, amb la certesa que el 2 de març el món tornava a estar exactament al seu lloc.
