si t’haguessis assegut a les grades de pedra del circ màxim a mitjan abril, no hauries vist les veloces curses de quadrigues que esperes, sinó guineus vives corrent espaordides amb torxes enceses lligades al llom. no era un càstig ni una excentricitat d’emperador: era un acte religiós d’estat, el tancament solemne d’una de les festes més importants del calendari.
roma clausurava les cerealia, els jocs en honor de ceres, la deessa del gra i de les collites. duraven una setmana, del 12 al 19 d’abril, i queien en el pitjor moment de l’any agrícola: la primavera, quan el blat sembrat a la tardor encara era verd i completament exposat. una sequera, una glaçada tardana o una plaga en aquelles setmanes podia esborrar la collita sencera i convertir l’estiu en fam. per a una ciutat que menjava pa importat i que coneixia bé el pes d’una revolta del gra, ceres no era una deessa decorativa: era la salvaguarda contra la fam.
el ritu de les guineus el recull ovidi als seus fasti, i la seva lògica és la de la màgia simpàtica duta a l’extrem més literal. l’enemic del cereal era el rovell, un fong vermellós que oxidava l’espiga i la podria des de dins, la mateixa plaga que els romans intentaven aplacar amb una altra festa, les robigalia, dies després. la historiografia moderna llegeix la guineu com a element de màgia simpàtica: el seu pelatge vermell coincidia amb el color de la plaga, i s’associava amb la calor abrusadora de l’estiu que assecava els camps. cremar l’animal era cremar simbòlicament l’amenaça.
darrere l’escut de les legions invencibles bategava una ciutat aterrida de quedar-se sense pa.
el mateix ovidi, fidel al seu estil, no s’acaba de creure el ritu i conta una faula etiològica per explicar-lo: un nen de l’antiga ciutat de carseoli va atrapar una guineu que li robava gallines, la va embolcallar amb palla i fenc per cremar-la i l’animal, ardent, va escapar i va calar foc als conreus. d’aleshores ençà, segons la llegenda, la ciutat immolava guineus per venjar la pèrdua de les messes. la història és segurament una invenció posterior per donar sentit a un costum del qual ningú no recordava ja l’origen real: un fòssil ritual heretat d’un passat camperol molt més fosc.
és fàcil jutjar la crueltat des de la comoditat del present, i l’escena ho mereix: dotzenes d’animals cremant vius per divertir i apaivagar una multitud. però convé llegir-la per allò que revela. la mateixa societat que tirava aqüeductes, redactava codis legals i conqueria regnes creia que la diferència entre menjar i morir de fam podia dependre de calar foc a una guineu en una pista de curses. la cerealia era, en el fons, una pregària desesperada disfressada d’espectacle.
amb el temps, les cerealia van derivar cap a allò que millor se li donava a roma: jocs, teatre i repartiment de menjar entre la plebs. però el ritu del foc va deixar clar el que hi havia sota el vernís festiu. la capital del món conegut, la que presumia de dominar la natura amb la seva enginyeria, continuava demanant permís al cel perquè el blat no es podrís. tot el seu poder militar no servia de res si el gra no arribava a temps.
