l’home amb més poder sobre la faç de la terra ho tenia absolutament tot a la mà, i va decidir deixar-ho anar per anar-se’n a la seva finca a plantar cols. l’1 de maig del 305 n.e., en un turó als afores de nicomedia, dioclecià es va treure la capa porpra davant de l’exèrcit i es va convertir en el primer emperador romà que va renunciar al tron per voluntat pròpia.
per mesurar la raresa del gest cal entendre d’on venia roma. dioclecià havia heretat un imperi a la vora de la desintegració: l’anomenada crisi del segle iii, mig segle de caos en què es van succeir desenes d’emperadors, gairebé tots assassinats, mentre les fronteres s’enfonsaven i l’economia es desplomava. que un sobirà morís al llit ja era una raresa. dioclecià, un militar d’origen humil de l’actual croàcia, va treure l’estat d’aquell abisme a còpia de reformes brutals.
el seu programa va ser una refundació. va abolir la vella ficció augústia segons la qual l’emperador era un ciutadà més, un princeps, “el primer” de l’estat, i va instaurar el dominat: un règim sacralitzat en què calia agenollar-se i besar la vora del seu mantell. va multiplicar l’exèrcit i la burocràcia, va reorganitzar les províncies i va intentar frenar la inflació amb un edicte de preus màxims que va fracassar rotundament. i, sobretot, el seu regnat va carregar amb l’última i, a orient, la més sistemàtica persecució contra els cristians, la “gran persecució”, que la seva memòria oficial no recorda mai i que el cristià lactanci es va encarregar de no deixar caure en l’oblit.
si poguessin veure les hortalisses que cultivo amb les meves mans, mai no em demanarien tornar a aquell infern.
la seva jugada més original va ser repartir el poder en lloc d’acumular-lo. conscient que un sol home no podia defensar alhora el rin, el danubi i orient, va dissenyar la tetrarquia: dos emperadors principals, els augusti, i dos subalterns i hereus, els caesares, governant cada quadrant de l’imperi. era un sistema pensat per garantir successions ordenades per mèrit i no per sang, i perquè el poder no quedés exposat al col·lapse d’un sol home.
i llavors va fer l’impensable: l’1 de maig del 305 va persuadir un maximià reticent —compromès sota jurament al temple de júpiter— perquè abdiqués al seu costat, i es va retirar al seu gegantí palau fortificat de spalato, l’actual split. la versió que hi va intervenir coacció prové de lactanci, hostil a la tetrarquia, i és discutida. anys després, quan la tetrarquia va començar a dessagnar-se en guerres civils perquè els hereus es negaven a respectar el repartiment, li van pregar que tornés a agafar el timó. la seva resposta, recollida per la tradició, és una de les frases més cèlebres de l’antiguitat: que si veiessin les verdures que cultivava amb les seves pròpies mans, no li demanarien semblant cosa.
la història, això sí, li va donar la raó només a mitges. el seu sistema li va sobreviure tot just un grapat d’anys: la tetrarquia va col·lapsar gairebé a l’instant i d’aquelles guerres en sorgiria un únic vencedor, constantí, que tornaria al poder hereditari i desmuntaria bona part de la seva obra. però dioclecià havia aconseguit allò que cap dels seus predecessors d’aquell segle terrible no havia assolit: aturar la sagnia, reconstruir l’estat i, sobretot, sobreviure al seu propi poder absolut. va morir tranquil al seu hort, veient com el món que havia salvat s’esmicolava sense ell.
