durant els mesos freds, la màquina bèl·lica més gran de l’antiguitat es veia obligada a aturar-se. els camins s’enfangaven, les campanyes es congelaven i les legions esperaven. però en arribar el març, la màquina despertava. el 14 de març roma celebrava les equirria, i el calendari obria la temporada de guerra.
comencem per desfer un malentès d’arrel: març no era el mes de la primavera romàntica. era el mes de mart, el déu de la guerra, i el primer mes de l’any arcaic. tot el seu arrencament està saturat de ritual militar. les equirria, de fet, no eren úniques: hi havia dues celebracions bessones, una el 27 de febrer i una altra el 14 de març, encadenades dins d’un llarg cicle de festes guerreres que recorria el mes sencer i desembocava en la purificació de les armes.
l’escenari era el camp de mart, el campus martius, la gran esplanada que quedava fora del pomerium, el límit sagrat de la ciutat on era prohibit entrar armat. allà no es resava quiet: es corria. els romans organitzaven curses de cavalls i de carros portades al límit de la fatiga, i la tradició les feia remuntar al mateix ròmul, fill de mart. no eren un simple espectacle esportiu.
no resaven quiets demanant la victòria: feien córrer els cavalls fins a l’esgotament per veure quins encara servien per matar.
el sentit pràctic el van entendre bé els historiadors moderns, que llegeixen les equirria com una lustració —una purificació ritual— dels cavalls de l’exèrcit. el cavall era el component més car i delicat de les forces romanes, i l’hivern el castigava dur: gana, fred, malaltia. les curses eren, sobretot, una lustració ritual: però també servien d’examen brutal per comprovar quins animals havien aguantat en millor forma i estaven llestos per a la campanya.
convé matisar un detall tàctic que la divulgació sol inflar: roma no va ser mai una potència de cavalleria pesada a l’estil dels pobles de les estepes. la seva força era a la infanteria, en la disciplina de les legions, i la cavalleria feia un paper de suport, d’exploració i de persecució. però aquell suport decidia batalles, i un esquadró amb muntures rebentades per l’hivern era un esquadró inútil. d’aquí la importància litúrgica de posar-los a prova abans de confiar-los l’imperi.
per a l’elit, a més, guanyar la cursa no era un trofeu qualsevol: funcionava com a auguri públic. un bon resultat a les equirria es llegia com a senyal que les imminents campanyes acabarien amb l’enemic destrossat. el cicle guerrer de març culminaria dies després amb la purificació de les trompetes de guerra, i a partir d’aquí l’exèrcit quedava ritualment a punt. la pròxima vegada que un poble de l’altra banda del rin sentís acostar-se la cavalleria romana, ja era massa tard per preguntar per l’auguri.
