el calendari que regeix la teva vida és una relíquia dissenyada per aplacar un déu de dues cares i per resoldre una guerra que va acabar fa més de dos mil anys. no hi ha res de natural en començar l’any l’1 de gener: no és un solstici, no és una collita, no és res que es vegi al cel. és un tràmit romà que no es va deixar mai de repetir.
a l’antiga roma, l’1 de gener —les kalendae ianuariae— s’obria sota l’advocació de janus, el déu de les portes, els començaments i els finals. el mes en porta el nom per això. els romans el representaven amb dos rostres oposats: un mirant cap enrere, cap a l’any que es tancava, i l’altre cap endavant, cap al que començava. era el guardià del llindar, la divinitat a la qual s’invocava primer en qualsevol pregària, fins i tot abans que a júpiter, perquè sense ell no hi havia accés als altres déus.
però la data no té un origen místic, sinó administratiu i militar. des del 222 a.n.e., els cònsols —els dos magistrats suprems de la república— prenien possessió el 15 de març (abans la data havia variat: l’1 de maig, entre altres). el canvi va arribar el 153 a.n.e., i la raó va ser una guerra. roma estava empantanada a hispània contra els celtibers de segeda i numància, i el senat necessitava que el nou comandament arribés al front com més aviat millor; esperar fins a març concedia a l’enemic dos mesos i mig d’avantatge. així que van avançar la presa de possessió al primer dia de gener. allò que va néixer com una mesura d’urgència bèl·lica es va quedar per sempre, i de passada va convertir aquell dia en l’inici oficial de l’any consular.
no celebres el començament del cosmos: celebres el dia en què dos polítics romans havien d’estar llestos per envair hispània.
amb la data fixada, el ritu es va ordenar al seu voltant. mentre els cònsols entrants juraven el càrrec, pujaven al capitoli i sacrificaven bous blancs a júpiter, el poble es lliurava a una superstició domèstica molt concreta: començar l’any amb bons auguris. s’intercanviaven strenae, petits regals de bon averany —dàtils, figues i mel perquè l’any fos dolç, monedes per atraure la riquesa—. es vigilava la primera paraula pronunciada, la primera feina iniciada, el primer peu amb què es travessava el llindar. tot el dia funcionava com un presagi en miniatura de la resta de l’any.
convé matisar una cosa que la divulgació sol atropellar: l’1 de gener com a any nou “civil” va conviure molt de temps amb altres començaments. el calendari més arcaic arrencava al març —d’aquí que setembre, octubre, novembre i desembre conservin noms que signifiquen setè, vuitè, novè i desè—, i durant l’edat mitjana bona part d’europa va tornar a dates com la pasqua o el 25 de març. l’1 de gener no es va imposar de forma universal a occident fins als segles xvi-xviii, en l’estela de la reforma del calendari gregorià del 1582. és a dir, ni tan sols va ser una herència ininterrompuda: va ser una romanització recuperada.
així que cada nit de cap d’any, quan brindes per un començament ple de promeses, estàs repetint sense saber-ho un ritu administratiu de la república romana. els polítics juraven el càrrec, el poble s’obsequiava amb mel per conjurar la mala sort, i tots fingien que un dia qualsevol de l’hivern era, per decret, el principi del món. continuem repetint el gest, convençuts que és una festa moderna.
