l’any 264 abans de la nostra era, en una platja rocosa de sicília, les legions romanes van trepitjar per primer cop una vora fora d’itàlia. roma havia votat la guerra, però no tenia flota pròpia per lliurar-la: va travessar l’estret de messina en vaixells prestats per nàpols, tàrent i la resta dels seus aliats grecs del sud d’itàlia. el resultat d’aquella nit modesta —un cònsol, unes legions, uns cascs prestats— seria la guerra continuada més llarga de l’antiguitat.
l’objectiu era messina, una ciutat atrapada entre dos focs. sota el comandament d’una guarnició cartaginesa d’una banda, i assetjada per hieró ii, el rei de siracusa, de l’altra, els mamertins —antics mercenaris campans que havien pres la ciutat per la força dècades abans— havien demanat auxili a les dues majors potències del mediterrani occidental alhora, i roma va decidir intervenir. al capdavant de les legions anava el cònsol api claudi, sobrenomenat caudex, encarregat de travessar l’estret i prendre posició abans que cartago o siracusa s’avancés.
però quan les legions van arribar a les portes de messina, van trobar la plaça ja buida: el comandant púnic havia abandonat la ciutadella abans que un sol legionari hagués de combatre per ella. les fonts no es posen d’acord en com va passar. diodor de sicília i zonaras expliquen que va ser un ardit del tribú gai claudi, avançat a les tropes principals, qui el va convèncer o el va forçar a sortir. polibi, en canvi, atribueix la maniobra als mateixos mamertins: van ser ells, per amenaça i astúcia, qui van expulsar l’oficial cartaginès de la ciutadella, i només llavors —amb la plaça ja buida— van convidar a entrar el cònsol api claudi.
per cedir la plaça sense combatre, cartago va crucificar el seu propi comandant.
el desenllaç per a aquell oficial va ser brutal i revelador de la disciplina cartaginesa: per lliurar la posició sense donar batalla, cartago el va crucificar. amb la guarnició fora i la ciutat ja en mans romanes, les legions es van atrinxerar dins les muralles de messina i van esperar el contracop, que no va trigar a arribar. hieró de siracusa i el contingent cartaginès que encara operava a la zona van assetjar la ciutat des de bàndols separats, sense coordinar del tot la seva ofensiva —una descoordinació que api claudi va saber aprofitar.
amb la posició consolidada, va arribar el moment del ferro. les legions van sortir per les portes i van destrossar primer el campament del rei de siracusa; l’endemà, van girar les espases contra el contingent cartaginès, i les tropes africanes van ser doblegades i forçades a abandonar la seva base. era la primera sang de la guerra, i el primer assalt havia caigut del costat de roma.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. l’episodi de messina ens arriba a través de dues tradicions que no sempre coincideixen, i polibi —la nostra font principal, escrita generació i mitja després dels fets— és també la més parca en detalls sobre el paper exacte de gai claudi, mentre que diodor i zonaras, més tardans, n’exageren el protagonisme amb l’ardit personal. lazenby, en el seu estudi militar de la guerra, adverteix que totes dues versions comparteixen un mateix interès narratiu: presentar la presa de messina com un cop d’enginy abans que com una batalla, potser perquè amb prou feines hi va haver combat a explicar. el que cap font no discuteix és el resultat: per primer cop, un exèrcit romà havia travessat el mar i havia vençut en camp obert fora d’itàlia.
però la victòria amagava un parany a llarg termini. mentre cartago conservés el domini del mar, qualsevol triomf romà en terra seria, com a molt, provisional: les legions podien guanyar cada batalla a sicília i tot i així perdre la guerra, perquè cartago sempre podria reabastir-se, reforçar-se o evacuar per una ruta que roma no controlava. aquella lliçó, encara invisible als carrers just presos de messina, es revelaria amb tota la seva cruesa dos anys després, a les portes de la immensa ciutat d’acragant.
