roma va aconseguir la seva primera gran victòria al mar renunciant a lluitar al mar. si no podia guanyar maniobrant, faria que no calgués maniobrar: un pont llevadís rematat amb una pua de ferro, acoblat a la proa, que clavava les dues naus i convertia la batalla naval en l’única cosa que roma sabia fer millor que ningú.
l’estrena havia estat humiliant. som al 260 abans de la nostra era i el cònsol gneu corneli escipió es va avançar amb disset naus cap a lípari, on l’esquadra cartaginesa el va embotellar al port i el va capturar amb els vaixells intactes, gairebé sense combat. va arrossegar el malnom la resta de la vida: asina, la burra. el comandament va passar a l’altre cònsol, gai duili.
al davant hi tenia la flota púnica, amb l’avantatge d’un segle d’ofici: vaixells més ràpids, tripulacions capaces de voltar l’enemic i trencar-li els rems de passada. van avançar sense formació tancada, convençuts que allò seria una cacera. el que no sabien és què duien els romans muntat a la proa.
si no pots guanyar una batalla naval, deixa de lliurar una batalla naval.
l’aparell es deia corvus, «corb». polibi el descriu amb precisió de manual: una passarel·la d’uns deu metres que girava sobre un pal vertical, amb una pua de ferro pesada a l’extrem. quan la nau enemiga s’acostava prou, es deixava caure el pont i la pua li travessava la coberta. les dues naus quedaven cosides. i per aquella passarel·la creuaven els legionaris amb l’escut al davant.
cartago no hi tenia resposta. els seus vaixells estaven dissenyats per envestir i escapar, no per rebre infanteria pesada a bord. polibi explica que a milas els corbs van atrapar entre trenta i cinquanta naus púniques, inclosa la capitana de l’almirall anníbal Giscó —el mateix que havia escapat d’agrigent—, que va abandonar la nau i va fugir en un bot. la resta de la flota es va retirar.
roma va celebrar la victòria amb un monument que deia exactament el que volia dir: una columna al fòrum rematada amb els esperons de bronze arrencats als vaixells cartaginesos, la columna rostrata de duili. de la inscripció original se’n conserva una còpia d’època imperial, molt restaurada, que continua sent un dels testimonis més antics del llatí monumental.
ara el matís, perquè el corvus té mala premsa entre els historiadors moderns. polibi és l’única font que el descriu amb detall, i la seva descripció planteja un problema físic seriós: un artefacte d’aquest pes muntat a la proa desplaça el centre de gravetat just on fa més mal, i diverses esquadres romanes es van perdre després en tempestes amb pèrdues difícils d’explicar només pel mal temps. per això el corvus desapareix del relat pocs anys més tard sense que cap font expliqui per què. lazenby i miles coincideixen que va funcionar mentre cartago no va saber què fer-ne, i que roma el va abandonar tan bon punt les seves tripulacions van aprendre l’ofici de debò.
el que milas va demostrar no va ser superioritat naval, sinó una cosa més incòmoda per a cartago: que l’avantatge tècnic d’un segle es podia anul·lar amb una idea barata i un tros de ferro. roma ja no dominava només itàlia; reclamava el mar. i amb aquella confiança acabada d’estrenar es plantejaria l’impensable —dur la guerra a àfrica—, per a la qual cosa abans hauria de sobreviure a la batalla naval més gran que es recorda.
