el primer gran setge de roma fora d’itàlia va acabar en una victòria aclaparadora que, sense que ningú no ho advertís del tot llavors, li va revelar per què encara no podia guanyar la guerra. és l’any 262 abans de la nostra era. després d’assegurar messina, roma va decidir colpejar el cor del poder cartaginès a sicília: acragant, una de les ciutats més grans i riques de l’illa.
dos exèrcits consulars —quaranta mil homes en total, segons polibi— van envoltar la urbs i van excavar línies de circumval·lació amb la intenció de rendir-la per fam. no va ser un assalt ràpid: el setge es va allargar durant mesos i es va estendre fins ben entrat l’any següent, amb les legions excavant trinxeres i fossats al voltant d’una ciutat que no pensava rendir-se fàcilment.
i aquí polibi detalla una realitat incòmoda que l’èpica del setge sol passar per alt. mentre els romans suaven a la terra, excavaven i es quedaven curts de subministraments, l’armada cartaginesa dominava el mar sense oposició: reabastia la ciutat assetjada per mar quan li convenia i assetjava a plaer les línies de subministrament itàliques de què depenien els mateixos assetjadors. roma tenia el setge per terra; cartago tenia el mar, i amb ell, l’última paraula sobre quant podia resistir acragant.
les legions sabien aixafar qualsevol en terra. però sense una marina de guerra, cartago era invencible.
el setge es va tornar insostenible per als dos bàndols alhora. cartago, decidida a trencar el setge, va enviar un exèrcit de socors liderat pel general hannó, reforçat amb prop de cinquanta elefants de guerra. els romans, famolencs i exhausts després de mesos de trinxera, van sortir a camp obert i van destrossar les forces cartagineses en un xoc frontal brutal. la ciutat va caure poc després: les legions la van saquejar i, segons diodor de sicília, van vendre com a esclaus vint-i-cinc mil dels seus habitants.
però la massacre amagava una fugida que desmentia la victòria total. la guarnició púnica que encara resistia dins les muralles, al comandament d’un oficial anomenat anníbal —un homònim molt anterior al cèlebre anníbal barca, que convé no confondre amb ell—, va aprofitar la nit per omplir de palla els fossats de setge romans, trencar en silenci les línies de circumval·lació i escapar per terra amb bona part dels seus homes intactes. roma havia guanyat la ciutat; no havia atrapat l’enemic.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. el relat que ens ha arribat depèn gairebé del tot de polibi, escrit generacions després amb una simpatia declarada cap a roma, i dels fragments de diodor de sicília, més tardans i de transmissió incompleta. goldsworthy adverteix que la xifra de vint-i-cinc mil esclavitzats, tot i que versemblant per a una ciutat de la mida d’acragant, procedeix d’una tradició que tendia a inflar les xifres del càstig infligit a l’enemic per subratllar la severitat romana davant una ciutat que havia resistit. el que cap font no discuteix és la lliçó estratègica que va deixar l’episodi, i aquesta és la que de debò importa.
els cònsols van mirar el mar i van comprendre l’amargor del càlcul: les legions podien aixafar qualsevol exèrcit que cartago els posés al davant en terra ferma, però mentre el mediterrani occidental continués sent un llac cartaginès, cap victòria terrestre no seria definitiva. sicília era una illa, i cartago controlava les aigües que l’envoltaven. roma, una potència que just un any abans havia travessat l’estret en vaixells prestats, hauria de construir la seva pròpia flota de guerra des de zero —i, segons la tradició, copiant el disseny d’un quinquerrem cartaginès encallat que li havia caigut a les mans gairebé per accident.
