sis-centes vuitanta naus de guerra maniobrant alhora davant la costa sud de sicília. si les xifres que ens han arribat s’acosten a la realitat, el cap ècnom va ser la batalla naval més gran de l’antiguitat i probablement la més gran de la història per nombre de combatents embarcats.
som al 256 abans de la nostra era, quatre anys després de milas. roma havia entès que guanyar a sicília no acabava la guerra i va prendre la decisió més audaç de la seva història fins llavors: travessar el mediterrani i envair àfrica, atacar cartago a casa seva. va reunir una flota d’unes tres-centes trenta naus, hi va carregar les legions de desembarcament i va posar rumb al sud.
cartago no ho podia permetre. la seva flota, unes tres-centes cinquanta naus, va interceptar els romans prop del cap ècnom i es va desplegar en una línia llarga, pensada per desbordar l’enemic pels extrems i separar-lo dels pesants transports que duia a remolc. polibi dóna les xifres: uns cent quaranta mil homes del cantó romà i uns cent cinquanta mil del cartaginès, comptant remers, mariners i tropa embarcada.
cartago va fer tot el que un bon almirall havia de fer. i va perdre igualment.
els cònsols marc atili règul i luci manli vulsó van avançar en tascó, un triangle apuntant al centre de la línia púnica, amb els transports protegits al darrere. els cartaginesos van executar aleshores una maniobra de manual: el centre va fingir retirar-se per estirar la punta romana i separar-la de la resta, mentre les ales es tancaven sobre els flancs i sobre els vaixells de càrrega. la batalla es va partir en tres combats simultanis, separats per quilòmetres de mar obert.
i va tornar a fallar per la mateixa raó. quan el centre púnic va girar per envoltar la punta romana, va haver d’acostar-s’hi; i acostar-se a una nau romana continuava volent dir rebre un corvus clavat a la coberta i una filera de legionaris travessant-lo. les naus atrapades no s’enfonsaven: es prenien a l’abordatge. roma va capturar i destruir prop d’un centenar de vaixells enemics i en va perdre molt pocs de propis.
convé dir què són aquestes xifres. procedeixen gairebé del tot de polibi, que escriu un segle després amb fonts romanes pel mig, i la historiografia moderna les discuteix a fons: i convé ser exacte amb qui sosté què: lazenby, l’especialista de referència en aquesta guerra, defensa les xifres de polibi —el seu mètode és fiar-se’n llevat que hi hagi molt bona raó per no fer-ho, i arriba a comparar els dos-cents vuitanta-cinc mil homes d’ècnom amb els dos-cents mil de leyte el 1944 per mostrar que l’escala és concebible—. la desconfiança en els nombres antics és una posició legítima i estesa, però no és la seva. el que sí que convé dir és d’on surten: polibi declara que per a aquesta guerra fa servir filí, procartaginès, i fabi píctor, proromà, i critica tots dos per parcials. el que no està en dubte és el resultat ni la seva magnitud.
el camí cap a àfrica va quedar obert. les legions van desembarcar poc després en territori cartaginès, amb un cònsol al comandament convençut que la guerra ja estava guanyada. el que va venir després és una de les lliçons més cares de la història romana: la d’un home que va confondre una victòria amb un dret.
