“estigueu units, ompliu d’or els soldats i menyspreeu tota la resta.” aquestes van ser, segons les fonts, les últimes ordres d’un emperador romà als seus dos fills. no cap consell sentimental ni cap benedicció paterna: un breviari de supervivència en tres línies, fred i exacte, dictat per un home que sabia que es moria i que coneixia perfectament l’animal que deixava deslligat.
l’home era septimi sever, i va morir el 4 de febrer de l’any 211 n.e. a eboracvm —l’actual york—, al nord de britànnia, esgotat per la malaltia i per una campanya duríssima contra les tribus de caledònia. sever havia arribat al tron divuit anys abans guanyant una guerra civil, era d’origen africà, nascut a leptis magna, i havia governat com el que era: un militar pragmàtic que menyspreava les formes i es recolzava sense dissimul en l’exèrcit. malalt i conscient del final, va manar que li portessin la urna on guardarien les seves cendres, la va sostenir i li va dir, segons la tradició: “contindràs un home que el món no va poder contenir”.
el problema no era morir, sinó allò que deixava enrere. l’imperi havia de recaure en els seus dos fills, caracal·la i geta, nomenats coemperadors. i els dos germans s’odiaven amb un rancor profund i públic: havien crescut enfrontats, competien per tot, i la cort sencera estava dividida en dos bàndols. sever sabia que aquella herència compartida era un polvorí, i el seu testament va ser un últim intent desesperat d’apagar la metxa.
els va lliurar la clau de roma en una sola frase: compreu l’exèrcit i oblideu la resta. un dels dos només va retenir la primera meitat.
les tres ordres eren un retrat descarnat de com funcionava realment el poder imperial. la primera, “estigueu units”, apel·lava a l’única cosa capaç d’evitar una altra guerra civil entre els hereus. la segona, “enriquiu els soldats”, deixava al descobert el cinisme del règim: sever havia entès que el tron no se sostenia sobre el senat ni sobre el poble, sinó sobre les legions, i que un emperador amb l’exèrcit ben pagat era pràcticament intocable. la tercera, “menyspreeu tota la resta”, rematava la lliçó: el senat, la plebs, l’opinió pública, tot era prescindible mentre els soldats cobressin a temps.
caracal·la va assimilar a la perfecció la part dels diners i va descartar del tot la de l’amor fratern. aquell mateix any, tot just uns mesos després de la mort del pare, va fer matar geta. la tradició conta que el seu germà va morir als braços de la seva mare, júlia domna, travessat pels homes de caracal·la mentre buscava refugi en ella. després, caracal·la va ordenar la damnatio memoriae de geta: van esborrar el seu nom de les inscripcions, van picar el seu rostre dels retrats, van intentar eliminar-lo de la història.
caracal·la, fidel a la segona ordre, va apujar encara més la paga de les tropes per assegurar-se’n la lleialtat després del fratricidi. va durar sis anys al poder fins que el van assassinar —com no— les seves pròpies tropes. el testament de sever va resultar una profecia amb un sol error: va confiar que la sang uniria els seus fills. l’ambició dinàstica no admet socis, ni tan sols germans.
