l’amo del món més poderós del seu temps no va arribar al tron pel mèrit, ni per sang patrícia, ni tan sols per edat: hi va arribar perquè la seva àvia va comprar una legió. el 8 de juny de l’any 218, en una plana propera a antioquia, les tropes lleials a la família severa van desfer l’emperador macrí, i la corona no va recaure en un veterà de cabells blancs sinó en un nen de catorze anys que era, a més, sacerdot d’un déu siri que roma no coneixia.
el seu nom de naixement era vari avit basià, però passaria a la història com a elagabalvs —heliogàbal en la seva forma catalanitzada—, no per ell mateix sinó pel seu déu. la família de la seva mare, els emesens, ostentava el sacerdoci hereditari d’elah-gabal, “el déu de la muntanya”, venerat a la ciutat siriana d’emesa. en pujar al tron el noi va adoptar el nom imperial de marcvs avrelivs antoninvs: el mateix que havia dut caracal·la, per reclamar-se fill seu i lligar-se a la legitimitat de la dinastia. la maquinària política, però, no era seva. la va ordir la seva àvia, júlia mesa —germana de júlia domna, l’esposa de septimi sever—, que va finançar de la seva pròpia butxaca la rebel·lió i va empènyer la legió iii gallica a proclamar-lo. al mateix camp d’antioquia no manava el nen: ho feia gannis, el seu preceptor, mentre la seva mare i la seva àvia cavalcaven entre les files per frenar la desbandada quan els pretorians de macrí van estar a punt de trencar la línia.
l’aristocràcia occidental esperava el de sempre: un cònsol jove, dúctil, manejable. el que va arribar va ser una altra cosa. heliogàbal no va deixar el seu sacerdoci a orient per governar a roma; va portar a roma el seu sacerdoci. va arribar amb el bètil d’emesa a coll, una enorme pedra cònica d’un negre mat, de probable origen meteòric, que ell adorava com l’encarnació mateixa del seu déu. herodià la descriu amb desconcert: una roca venerada “com caiguda del cel”, amb uns relleus i protuberàncies en què els fidels volien veure, deien, un retrat tosc del sol. l’emperador la va fer desfilar per la capital en un carro tirat per sis cavalls blancs mentre ell caminava cap enrere, sense perdre-la de vista, i va encunyar monedes amb aquella mateixa pedra muntada sobre la quadriga. no era un caprici: era teologia d’estat.
el veritable xoc no va ser una pedra exòtica més —roma ja havia importat meteorits sagrats abans, com el de cíbele— sinó el que va venir després. cap a l’any 220, ja instal·lat a roma, heliogàbal va fer el pas que cap divinitat oriental s’havia atrevit a fer: va declarar el seu elagabal déu suprem de l’imperi, per damunt de júpiter capitolí. va aixecar un temple descomunal al palatí, l’elagabalium, per allotjar la pedra, i hi va traslladar les relíquies més sagrades de roma. va obligar els senadors a assistir a ritus segons la tradició del seu déu emesè. i es va casar amb una verge vestal, aquília severa, un acte que per a qualsevol romà equivalia a un sacrilegi capital. el mos maiorum, el costum dels avantpassats sobre el qual se sostenia la identitat sencera de la ciutat, va quedar alterat per un adolescent format en tradicions síries.
roma havia vençut un usurpador per descobrir que el premi era un déu estranger assegut sobre el palatí.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se, perquè gairebé tot el que “sabem” d’heliogàbal és sospitós. les històries més cèlebres —que prostituïa la dignitat imperial, que es venia en bordells del palau, que volia nomenar aurigues i ballarins per a les magistratures, que va ofegar convidats sota tones de pètals— procedeixen sobretot de dió cassi, un senador contemporani que va escriure hostil al règim i sota el regnat del cosí que el va substituir. no va ser exactament “propaganda pagada pel senat”, com simplifica la divulgació: va ser una cosa més subtil i més eficaç, l’ajust de comptes d’una elit humiliada que tenia tot l’interès a blanquejar el cop que el va enderrocar. historiadors com martijn icks o mary beard tracten aquell material amb pinces: probablement sigui, en bona part, difamació retrospectiva. el que de debò va ofendre roma no va ser l’alcova de l’emperador sinó la seva religió —i això sí que està documentat a les monedes i a les pedres.
el final ho confirma. l’imperi no trontollava per les excentricitats d’un marrec, sinó per la inestabilitat militar que havia instal·lat al tron qualsevol capaç de pagar una legió. i qui va advertir el perill va ser, un altre cop, júlia mesa: la mateixa àvia que l’havia fabricat es va adonar que el fanatisme del nét alienava la guàrdia pretoriana i posava en risc tota la família. la seva solució va ser freda i dinàstica: va maniobrar per elevar l’altre nét, el futur sever alexandre, i va deixar que la guàrdia fes la resta. l’11 de març del 222, els pretorians van assassinar heliogàbal juntament amb la seva mare, van arrossegar els seus cossos pels carrers i van intentar llançar-los a una claveguera. tenia divuit anys. l’immens imperi que les legions de síria li havien lliurat l’hi va arrabassar la seva pròpia guàrdia tot just quatre anys després, i la pedra negra va ser retornada sense cerimònia a emesa, d’on mai no hauria d’haver sortit.
