havia comprat el domini del món, i el domini del món cabia ara en una sala buida del palatí. l’1 de juny de l’any 193 n.e., didi julià —el senador que dos mesos abans s’havia fet proclamar emperador pujant amb diners comptants— es va quedar sol. la guàrdia que li havia venut la porpra l’havia abandonat, el senat acabava de condemnar-lo a mort, i pels passadissos ja no quedava ningú. tot just un grapat de dies després del seu triomf a la caserna, descobria l’única cosa que la seva fortuna no havia previst: que el poder que es compra no se sosté amb monedes, sinó amb les armes que un no té.
convé situar l’escena sense tornar-la a explicar sencera. el 28 de març d’aquell any, després d’assassinar l’emperador pertinax, la guàrdia pretoriana —els nou o deu mil homes que eren l’única tropa estacionada a itàlia— havia subhastat l’imperi des de les muralles del seu campament —així ho expliquen dió cassi, senador present i hostil a julià, i herodià, i l’escena, real o exagerada, va servir després a la propaganda de sever—, i julià se l’havia adjudicat pujant contra sulpicià, el sogre de pertinax, fins a vint-i-cinc mil sestercis per cap. aquesta és una altra història, explicada a part. el que importa aquí és el que va venir després: el moment en què la compra es va revelar pel que era, un xec sense fons militars.
perquè julià havia comprat la guàrdia, però no l’exèrcit. els legionaris endurits a les fronteres del rin, el danubi i l’orient no entraven en el tracte, i es van indignar en saber que un magnat havia rematat en una subhasta l’honor militar de roma. tres generals es van proclamar emperadors gairebé alhora. el més ràpid va ser septimi sever, governador de pannònia superior, que segons herodià va esperonar les seves legions recordant-los que la sang de pertinax clamava venjança, i va partir cap a itàlia amb la legio i adiutrix i la xiv gemina a una marxa que ningú no esperava. dió cassi explica que va prendre ravenna sense assestar ni un sol cop. julià, mentrestant, ho va intentar tot des de la capital: el va declarar enemic públic, va enviar emissaris, va oferir compartir l’imperi, va manar armar els gladiadors de càpua i va suplicar a un vell aristòcrata, claudi pompeià, que regnés amb ell. pompeià va declinar. no quedava ningú disposat a lluitar per un tron comprat.
amb diners va comprar els homes que guardaven la ciutat; però la legitimitat ja no era a la ciutat, sinó a les espases de les fronteres, i aquestes no estaven en venda.
quan sever es va acostar, la mateixa guàrdia pretoriana, comprada i tot, va fer el càlcul més fred possible: sever els va prometre clemència si lliuraven els assassins de pertinax, i els mateixos homes que havien venut la seva lleialtat —i que, segons herodià, mai no van arribar a cobrar del tot el donatiu promès— van detenir els seus instigadors i van deixar julià sense escorta. el senat, que dos mesos abans havia ratificat la seva compra, es va reunir d’urgència, li va retirar el poder i va proclamar emperador sever. en qüestió d’hores, l’amo del món es va quedar sense ni un sol súbdit armat. allò que la historia augusta descriu com una deserció total —«abandonat per tothom, sol al palau»— era el desenllaç lògic d’haver confós una transacció amb un mandat.
el final va ser tan humil com l’inici havia estat escandalós. el senat va enviar un soldat ras a executar-lo, i el va trobar sol. herodià diu que el van trobar plorant sense dignitat; la historia augusta hi afegeix que va morir implorant la protecció del mateix sever, el rival que poc abans havia sentenciat. i dió cassi, que era senador i vivia a roma per aquells anys, conserva les seves últimes paraules, una pregunta d’incomprensió total: «però quin mal he fet? a qui he matat?». havia regnat seixanta-sis dies. el seu cos el van lliurar a la seva dona i a la seva filla, que el van enterrar al sepulcre del besavi, vora la via labicana.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. la data exacta de la mort balla entre l’1 i el 2 de juny: l’1 és el dia en què el senat el condemna i l’abandona la guàrdia —el punt sense retorn—, i algunes fonts situen l’execució material a la jornada següent. tampoc les versions antigues no coincideixen en el to: herodià el pinta plorós i patètic, mentre que dió cassi el descriu sòbriament reclinat al mateix palau, sense dramatisme. la divulgació de vegades el mata «en un bany», però cap font antiga no esmenta tal escena: és un adorn tardà. i la idea que la seva fortuna venia de tèrbols «monopolis» tampoc no se sosté: les fonts parlen d’una família benestant, enriquida pel comerç, i d’un ascens degut sobretot a haver-se criat a casa de domícia lucil·la, la mare de marc aureli, i al favor imperial. ric ho era; com de ric, és més relliscós del que suggereix la llegenda.
d’aquell estiu va sortir la lliçó que roma repetiria fins a la nàusea durant el segle següent. l’anomenat any dels cinc emperadors no va inventar la violència successòria, però sí que va despullar el mecanisme: com assenyala mary beard, el poder imperial descansava en darrera instància sobre qui controlava els soldats, no sobre qui pagava més per ells. julià va ser l’experiment pur, l’home que va provar de comprar l’estat com qui adquireix una empresa. va morir preguntant què havia fet malament. la resposta era senzilla, i l’havia signada ell mateix a la caserna: ho havia pagat tot, llevat de l’única cosa que no estava en venda.
