l’últim pla seriós per tornar l’imperi romà als seus déus antics no el va desfer cap miracle, sinó una javelina de procedència que ningú no va saber mai explicar. el 26 de juny del 363, en algun punt de la vall del tigris al sud de l’actual samarra, l’emperador flavius claudius iulianus —julià, a qui la posteritat cristiana batejaria com “l’apòstata”— va caure del cavall amb el costat obert durant una retirada que ja s’havia convertit en agonia. tenia trenta-un anys.
julià era una raresa al tron: un intel·lectual de formació neoplatònica, criat a l’ombra de la família cristiana de constantí i després apartat del cristianisme en secret. quan va arribar al poder el 361 no va perseguir els cristians amb presons i fogueres —aquest guió vindria després—, sinó amb burocràcia. va reobrir els temples, va restaurar els sacrificis públics, va intentar dotar el paganisme d’una jerarquia sacerdotal organitzada a imitació de l’església i va retirar als professors cristians el dret a ensenyar els clàssics. la idea era subtil: no esclafar la fe nova, sinó retornar al vell panteó la maquinària institucional que l’havia fet funcionar durant mil anys.
per assegurar aquell projecte necessitava el prestigi que només donava la guerra. a la primavera del 363 va conduir un exèrcit enorme contra l’imperi sassànida, va davallar per l’eufrates i va arribar fins a les portes de ctesifont, la capital persa. però no la va poder prendre. amb les línies de subministrament estirades, la calor implacable i el rei sapor ii negant-se a presentar batalla campal, julià va ordenar la retirada cap a territori romà. va ser llavors quan la campanya es va esfondrar: la cavalleria persa fustigava sense treva la columna, la fam premia i cada jornada costava homes. amià marcel·lí, que servia com a oficial en aquell exèrcit i és per tant un testimoni presencial, narra aquells dies amb la precisió seca de qui els va viure.
el 26 de juny, una d’aquelles escaramusses va esclatar alhora a l’avantguarda i a la rereguarda. julià, segons amià, va sortir al galop a reordenar les línies amb tanta precipitació que no es va aturar a posar-se la cuirassa. en el desordre, una llança de cavalleria li va fregar el braç, li va travessar les costelles i se li va allotjar al lòbul inferior del fetge. el van portar a la tenda imperial, on el seu metge —el cèlebre oribasi de pèrgam— va intentar suturar la ferida. va ser inútil: va morir aquella mateixa nit.
amià, que hi era, va escriure que la javelina va venir “no se sap d’on”. la frase honesta d’un testimoni es va convertir en l’espai en blanc que cada bàndol va omplir al seu gust.
ara el matís historiogràfic, que és justament el cor d’aquesta història. qui va llançar la javelina? amià, la font més fiable i l’única ocular, confessa que ho ignora: incertum unde, va escriure, “no se sap d’on”. i sobre aquell buit es va lliurar de seguida una batalla de propaganda. els autors pagans com zòsim ho van donar per un cop persa o, pitjor, per una traïció; el rètor libani, amic i panegirista de julià, va arribar a sostenir que l’assassí va ser un cristià de les seves pròpies files, indignat per la devoció de l’emperador als déus. la historiografia cristiana posterior —sozòmen entre ells— va recollir encantada aquella versió i la va convertir en càstig diví. d’altres van apuntar a un auxiliar àrab sarraí al servei de pèrsia. la veritat és que cap d’aquelles atribucions no es pot provar: la javelina continua sent anònima, i convé resistir la temptació d’adjudicar-li un amo que les fonts no autoritzen.
el que sí que està documentat és l’endemà. amb julià mort i l’exèrcit atrapat en territori enemic, els generals no van convocar júpiter: a l’alba del 27 de juny van elegir emperador jovià, oficial de la guàrdia i cristià. acorralat sense queviures, jovià va acceptar de sapor ii una pau humiliant —una treva de trenta anys a canvi de cinc províncies a l’altra banda del tigris i de places fortes com nísibis i singara—, condicions que el mateix amià va condemnar com una vergonya. la cèlebre frase d’agonia que la tradició posa en boca de julià, “has vençut, galileu”, pertany a una llegenda cristiana molt posterior i no apareix a les fonts contemporànies: és teologia disfressada de crònica.
amb julià es va tancar la dinastia constantiniana i, amb ella, l’última oportunitat realista que un emperador retornés al paganisme l’aparell de l’estat. l’aristocràcia pagana d’occident conservaria influència i altars durant generacions, però ja mai no tornaria a ocupar el tron ni el programa imperial. resulta una de les grans ironies de l’antiguitat tardana: l’home que va voler restaurar els déus amb lleis, pressupostos i organigrames va acabar donant al cristianisme el seu millor relat, el d’un perseguidor abatut per una mà invisible. l’atzar d’una escaramussa —una cuirassa sense cordar, una llança sense signatura— va pesar més en la història d’europa que tots els seus edictes.
