una vegada l’any, segons l’estampa que n’ha popularitzat la divulgació, la ciutat més poderosa del món quedava encallada contra si mateixa. i la culpa no era d’un enemic ni d’un déu: era dels seus propis lloguers.
passava un dia com avui, cada primer de juliol. els historiadors reconstrueixen, a partir de suetoni i d’un anunci de lloguer de pompeia, que l’any de lloguer solia començar en ple estiu: cap a aquesta data vencien i es renovaven els contractes —la locatio conductio, l’arrendament— de les insulae, literalment «illes»: els blocs de pisos, envoltats de carrers pels quatre costats, on s’amuntegava la plebs. si el contracte no es renovava, et tocava fer les maletes. i com que molts contractes vencien alhora, és fàcil imaginar la ciutat de mudança.
i hi havia moltíssimes illes. els catàlegs regionaris de roma, del segle iv, donen unes quaranta-sis mil insulae davant d’unes mil set-centes domus, les cases d’una sola família; què comptava exactament cada paraula es discuteix, i probablement no són un cens. eren altes i fràgils: august va prohibir que passessin de setanta peus —una vintena de metres— a la façana dels carrers públics, segons explica el geògraf estrabó, perquè s’ensorraven. a la planta baixa, donant al carrer, hi havia les tabernae, els locals i les botigues; a sobre, els pisos, els cenacula: la paraula valia per a qualsevol pis de dalt, i se solia reservar per als bons. les fonts apunten que com més amunt, més barat, i en una sàtira de juvenal, umbrici, que se’n va de roma, situa sota les teules l’últim a cremar.
qui llogava a roma jugava cada any a dues coses: al preu i que l’edifici es mantingués dret.
perillós de debò. el poeta juvenal, amb la sàtira per davant, descrivia el terror de viure sota les teules, entre el foc i l’enderroc. i no era només literatura: en una carta al seu amic àtic, el mateix ciceró explica —amb més enuig de comptable que remordiment de propietari— que dues de les seves tabernae, els seus locals de lloguer, se li havien ensorrat i que a la resta les esquerdes avançaven. fins i tot els ratolins, bromeja, ja s’havien mudat. la carta val or precisament per això: no és cap moralista denunciant un escàndol, és un propietari qualsevol parlant de la seva cartera.
i aquí convé el matís d’historiador. l’estampa del gran dia de la mudança —desenes de milers de persones arrossegant llits, àmfores i estris per carrers estrets, a crits, sota el sol de juliol— és una reconstrucció moderna, popularitzada per la divulgació des de carcopino ençà. la data del primer de juliol surt de suetoni, d’un anunci de pompeia i d’una novel·la de petroni, no d’una crònica que descrigui l’embús; i el milió d’habitants que s’atribueix a la capital és la més alta de les estimacions. el que sosté el model modern més citat, per als primers temps de l’imperi, és el fons: la majoria de la gent de roma vivia de lloguer, en edificis que s’ensorraven.
el tancament té la seva ironia. roma va dominar bona part del món conegut amb la disciplina de les seves legions, l’enginyeria de les seves calçades i la fredor del seu dret. però cada primer de juliol, si la reconstrucció encerta, aquest mateix dret convertia la seva pròpia capital en un embús de llits i àmfores al sol. l’imperi que va sotmetre cartago mai no va aconseguir sotmetre els seus propietaris.
