una vegada l’any, la ciutat més poderosa del món quedava completament encallada contra si mateixa. i la culpa no era d’un enemic ni d’un déu: era dels seus propis lloguers.
passava un dia com avui, cada primer de juliol. els historiadors del dret romà reconstrueixen, a partir dels textos jurídics, que l’any de lloguer solia començar en ple estiu: cap a aquesta data vencien i es renovaven els contractes —la locatio conductio, l’arrendament— de les insulae, literalment «illes»: els blocs de pisos, envoltats de carrers pels quatre costats, on s’amuntegava la plebs. si no podies pagar el preu nou que imposava el teu propietari, et tocava fer les maletes. i com que els contractes vencien tots alhora, les maletes les feia mitja ciutat el mateix dia.
i hi havia moltíssimes illes. els catàlegs regionaris de roma, ja del baix imperi, compten unes quaranta-sis mil insulae davant d’a penes mil set-centes domus, les cases senyorials d’una sola família. eren altes i fràgils: august va haver de limitar-ne l’altura a uns setanta peus —una vintena de metres—, segons explica el geògraf estrabó, perquè s’ensorraven. a la planta baixa, donant al carrer, hi havia les tabernae, els locals i les botigues; a sobre, pisos cada cop més barats, més calorosos i pitjor acabats. perquè la lògica dels preus era la inversa de la nostra: com més amunt vivies, més pobre eres. l’últim pis, el cenaculum, era el més míser de tots; el primer a cremar i l’últim a assabentar-se’n.
qui llogava a roma jugava cada any a dues coses: al preu i que l’edifici es mantingués dret.
perillós de debò. el poeta juvenal, amb la sàtira per davant, descrivia el terror de viure sota les teules, entre el foc i l’enderroc. i no era només literatura: en una carta al seu amic àtic, el mateix ciceró explica —amb més enuig de comptable que remordiment de propietari— que dues de les seves tabernae, els seus locals de lloguer, se li havien ensorrat i que a la resta les esquerdes avançaven. fins i tot els ratolins, bromeja, ja s’havien mudat. la carta val or precisament per això: no és cap moralista denunciant un escàndol, és un propietari qualsevol parlant de la seva cartera.
i aquí convé el matís d’historiador. l’estampa del gran dia de la mudança —desenes de milers de persones arrossegant llits, àmfores i estris per carrers estrets, a crits, sota el sol de juliol— és una reconstrucció moderna, popularitzada per la divulgació des de carcopino ençà. la data del primer de juliol surt dels textos jurídics, no d’una crònica que descrigui l’embús; i el milió d’habitants que s’atribueix a la capital és la més alta de les estimacions. el que ningú no discuteix és el fons: una majoria aclaparadora de romans vivia de lloguer, en edificis que s’ensorraven, pagant a propietaris que podien apujar el preu cada estiu.
el tancament té la seva ironia. roma va dominar bona part del món conegut amb la disciplina de les seves legions, l’enginyeria de les seves calçades i la fredor del seu dret. però cada primer de juliol, aquest mateix dret convertia la seva pròpia capital en un embús de llits i àmfores al sol. l’imperi que va sotmetre cartago mai no va aconseguir sotmetre els seus propietaris.
