si el mapa religiós d’europa té la forma que té, ho devem en bona part al càlcul fred d’un sol militar romà. constantí el gran va néixer un 27 de febrer, cap a l’any 272 n.e., a naissus, una dura ciutat de guarnició dels balcans, l’actual niš sèrbia. no va néixer a la porpra: el seu pare, constanci clor, era un oficial militar destacat, i la seva mare, helena, una dona d’origen humil —probablement concubina i no esposa legítima, dada que el seu fill s’esforçaria a corregir pòstumament—. tota la resta la va aixecar ell, llegint a temps cada moviment de l’imperi.
convé avisar d’entrada d’una dada que les mateixes fonts no aclareixen: l’any exacte del seu naixement és incert. la data del 27 de febrer està ben fixada, però l’any oscil·la entre el 271 i el 273, i fins i tot hi ha qui l’estira més. la majoria dels historiadors es decanta per una data entre el 272 i el 273, amb preferència pel 272, i aquesta és la xifra que usem aquí, amb la prudència de l’aproximació.
la seva ascensió va ocórrer en plena fractura de l’imperi. el sistema de la tetrarquia —quatre emperadors repartint-se el poder— s’havia esfondrat en una guerra de tots contra tots, i constantí va anar eliminant rivals un rere l’altre fins a quedar-se sol al cim. per arribar fins allà necessitava alguna cosa més que legions: necessitava una base de suport cohesionada que els seus rivals pagans no controlessin. la va trobar en una minoria tenaç, fèrriament organitzada i disciplinada: els cristians.
va apostar la seva legitimitat per l’única xarxa de l’imperi que ni els diners ni el rang dels seus rivals no podien comprar-li: una fe perseguida.
la jugada va culminar el 312, a les portes de roma. constantí va afirmar haver rebut un senyal diví abans d’aixafar el seu rival maxenci al pont milvi, i va atribuir la victòria al déu dels cristians. l’any següent, juntament amb el seu col·lega licini, va promulgar la disposició coneguda tradicionalment com a edicte de milà: no va convertir el cristianisme en religió oficial —això trigaria encara gairebé setanta anys—, sinó que li va concedir estatus legal, tolerància plena i la devolució dels béns confiscats durant les persecucions. després va omplir l’església de privilegis, diners i poder polític. l’aposta començava a donar fruits.
convé introduir el matís historiogràfic, perquè cada font arrossega agenda pròpia. el bisbe eusebi de cesàrea signa una hagiografia que dibuixa constantí com un instrument de la providència, un sant guiat per déu. el cristià lactanci celebra la caiguda dels emperadors perseguidors com un càstig diví. cap relat contemporani no és neutral. la lectura moderna més solvent no accepta ni la conversió ingènua ni el pur oportunisme cínic: constantí va ser, alhora, un creient cada vegada més sincer i un estrateg que mai no va deixar de calcular el rendiment polític de la seva fe. les dues coses convivien sense anul·lar-se.
la seva darrera gran jugada va ser espacial: va fundar una capital nova a la seva mida al bòsfor, constantinoble, i va desplaçar cap a orient el centre de gravetat de l’imperi. la historiografia majoritària ho llegeix sobretot com a càlcul estratègic —el control del bòsfor, la proximitat a les fronteres del danubi i de pèrsia, la riquesa de l’orient grec—; alguns historiadors afegeixen a aquest marc la fricció amb la vella aristocràcia senatorial pagana de roma, que mai no el va acceptar del tot, encara que no com a motiu únic. vist a llarg termini, el centre de gravetat imperial es va assentar a orient, on l’aparat administratiu romà va continuar bategant mil anys més, mentre occident es fragmentava fins a la seva caiguda, un segle i mig després, per causes múltiples. ningú no ha tret millor profit d’una crisi religiosa que un home que probablement no es va decidir a batejar-se fins al llit de mort.
