per arrasar el seu major rival regional, roma no es va acontentar amb buidar el seu tresor en un setge de deu anys. segons la tradició, va acabar cavant un túnel sota les muralles enemigues mateixes, i no només per entrar a la ciutat: per a quelcom força més estrany. per segrestar la deessa que la protegia. el setge de veies és la frontera exacta on la història militar romana es confon amb el ritual.
a pocs quilòmetres al nord de roma, a l’altra banda del tíber, s’alçava veies: la ciutat etrusca més rica i poderosa de la regió, rival comercial i militar de roma des de feia generacions. el xoc definitiu va arribar a finals del s. v. la tradició fixa el setge entre el 406 i el 396 a.n.e. —una dècada sencera, una xifra que evoca deliberadament els deu anys de troia i que convé prendre com a arrodoniment èpic més que com a còmput precís—. l’esforç va ser tan prolongat que, segons les fonts, va obligar roma a una innovació decisiva: començar a pagar un sou al soldat, l’stipendium “sou militar”, perquè ja no se li podia demanar a un ciutadà que abandonés la seva granja durant anys sense compensació.
incapaç de prendre la plaça per assalt, roma va recórrer a la magistratura d’emergència i va nomenar dictador marc furi camil, el general més capaç de la seva generació. la seva solució no va ser enderrocar els murs, sinó passar-hi per sota. va ordenar excavar un cuniculus “galeria subterrània”, una galeria que avançava en secret cap al cor de la ciutat, fins a desembocar —explica la llegenda— just sota l’arx “ciutadella” de veies, on s’honorava juno reina, la deessa protectora de la ciutat.
en despullar-los de la seva armadura teològica, les tropes romanes van sortir del sòl i van prendre la ciutat des de dins.
abans de l’assalt final, camil va executar un acte que per a un romà era tan militar com cavar la galeria: l’evocatio “invocació de la divinitat enemiga”. dempeus davant els murs, va invocar solemnement la deessa enemiga i la va convidar a abandonar veies i traslladar-se a roma, on li va prometre un temple més gran i un culte més esplèndid. la lògica era d’una coherència glaçada amb la mentalitat antiga: una ciutat no era inexpugnable per raó de les seves muralles, sinó mentre els seus déus la defensessin. si juno acceptava el tracte i s’hi traslladava, veies quedava òrfena de protecció divina i, per tant, condemnada. arrabassar a l’enemic la seva deessa no era superstició: era una operació de guerra psicològica i teològica alhora.
el desenllaç va ser fulminant. els soldats romans van emergir del túnel dins de la ciutat, van obrir les portes des de l’interior i van prendre veies en un sol cop. el botí va ser immens, i la població supervivent va ser venuda com a esclava. roma no només va eliminar el seu rival: va absorbir el seu territori, gairebé duplicant d’un cop la terra que controlava directament i convertint-se, de fet, en la potència hegemònica del laci.
l’evocatio no va ser un caprici narratiu de tit livi: era una pràctica religiosa real i documentada de l’imperialisme romà, repetida en conquestes posteriors. roma rarament destruïa els déus dels seus enemics; preferia reclutar-los. aquella flexibilitat —incorporar cultes aliens en lloc de prohibir-los— seria una de les claus del seu èxit com a potència multicultural durant segles. l’estàtua de juno reina, segons la tradició, va ser traslladada a l’aventí, on va rebre el temple promès.
la història moderna tracta els detalls més vistosos —el túnel que surt exactament sota l’altar, la deessa que «consent» amb un gest— com a ornament llegendari sobre un nucli històric sòlid: la caiguda de veies cap al 396 va ser real i transformadora. amb ella, roma va deixar de ser una ciutat-estat més entre moltes i es va abocar per primera vegada a l’escala d’una potència regional. el problema és que la victòria els va inflar tant la confiança que van deixar de mirar al nord. i pel nord, just llavors, baixava dels alps un enemic per al qual cap de les seves tàctiques no els havia preparat.
