durant mig segle, els pobles de la itàlia central s’havien odiat entre si gairebé tant com odiaven roma. la novetat del 295 a.n.e. va ser que, per una vegada, van deixar de fer-ho. l’avenç romà s’havia tornat tan asfixiant que va aconseguir el que cap diplomàcia no havia assolit abans: que samnites, gals, etruscos i umbres pactessin una aliança per esborrar la república del mapa. el xoc d’aquella coalició amb les legions, en una plana del picè anomenada sentí, va ser la batalla més gran que el món itàlic havia vist mai, i la que va decidir qui manaria a la península.
el motor de la coalició va ser el samnita gel·li egnaci, que feia anys que combatia roma en la tercera de les guerres samnites i va entendre que cap poble no aguantaria sol l’empenta romana. va travessar els apenins amb el seu exèrcit, hi va sumar els etruscos i umbres de la itàlia central i va contractar les temudes tribus gal·les dels sènons, establertes a l’adriàtic. era, salvant les distàncies, una guerra de blocs: cada poble aportava el seu a un mateix objectiu. polibi, que va escriure segle i mig després i la cronologia del qual és independent de l’analística llatina, recull que la coalició va començar guanyant —va derrotar una força romana prop de camerí i en va matar molts— abans que roma reaccionés amb dos exèrcits consulars.
els cònsols d’aquell any eren quint fabi màxim rul·lià, un veterà cobert de campanyes, i publi deci mus, fill del cònsol que mig segle abans s’havia immolat al peu del vesuvi. abans de la batalla, roma va maniobrar amb astúcia: una columna va penetrar a etrúria amenaçant de devastar-la, i la por de perdre les seves pròpies terres va fer que bona part dels contingents etruscos i umbres abandonessin el front per defensar les seves cases. quan els exèrcits es van alinear per fi a sentí, la coalició havia minvat: enfront hi quedaven, sobretot, els samnites d’egnaci i els gals sènons. fabi va prendre l’ala dreta; deci, l’esquerra, just davant dels gals.
segons tit livi, la batalla es va tòrcer en aquell flanc esquerre per una tecnologia que els romans no s’esperaven. els sènons van llançar els seus carros de guerra contra la línia de deci, i l’estrèpit i la mola dels esseda tirats per cavalls van sembrar el pànic entre una infanteria que mai no els havia vist carregar. la formació de deci va començar a cedir i a desfer-se. va ser llavors quan el cònsol, veient el desastre, va fer l’única cosa que la seva nissaga sabia fer amb la derrota a sobre: va convocar el pontífex, es va cobrir el cap, va recitar la fórmula arcaica de la devotio —que lliurava la seva persona i l’exèrcit enemic als di manes i a la mare terra— i va esperonar el seu cavall tot sol contra les files gal·les. va morir de seguida, com manava el ritu.
no buscava vèncer en la càrrega, sinó caure arrossegant amb ell els déus de la mort sobre l’enemic.
el sacrifici va tornar el nervi a les legions, però qui va guanyar la batalla sobre el terreny va ser fabi, que havia guardat reserves precisament per a aquest moment i les va llançar sobre un enemic ja desordenat pel seu propi ímpetu. la coalició es va trencar. livi xifra en vint-i-cinc mil els morts del bàndol enemic i en vuit mil els presoners, davant d’unes set o vuit mil baixes romanes; convé prendre aquestes xifres amb la prudència de costum, perquè provenen d’una sola font analística que tendia a arrodonir a l’alça les matances glorioses. el que és segur és la conseqüència: trencada la gran aliança, etruscos, umbres i gals es van retirar de la guerra, i els samnites van quedar sols per a una resistència que ja no tenia sortida.
ara el matís historiogràfic, que aquí pesa més que de costum. la devotio d’aquest deci a sentí és el revers exacte de la que el seu pare hauria executat el 340 davant dels llatins, i la tradició encara hi afegeix un tercer deci que ho hauria intentat contra pirros a àscul. tres generacions repetint punt per punt el mateix gest extraordinari és massa simetria per no sospitar-ne. la lectura crítica moderna inverteix l’ordre ingenu: l’episodi del fill el 295 és el més ben atestat —el reforça, a més, la menció independent de polibi a la campanya—, mentre que la immolació del pare se sospita modelada sobre aquesta per dotar la gens decia d’un heroi fundacional. que el ritual de la devotio va existir com a institució és segur; que deci carregués aquí exactament així pertany a la tradició, no a l’arxiu. i la batalla mateixa, narrada per livi tres segles després, arriba tenyida del color moralitzant que la república agradava d’atribuir-se.
fins i tot descomptant la llegenda, el que sentí va decidir és indiscutible. mai més no es va alçar contra roma una coalició itàlica d’aquella mida, i des d’aquella plana la república va deixar de ser una potència més entre potències per convertir-se en la mestressa efectiva de la península. roma ja no era una ciutat: era itàlia. però la mateixa magnitud del triomf tancava la llavor del capítol següent, perquè una potència que domina tota una península acaba fregant, tard o d’hora, els interessos del món grec. a l’altra banda de l’adriàtic, un rei ambiciós afilava ja la mirada sobre el sud d’itàlia, i portaria amb ell armes de guerra que cap legió no havia vist trepitjar sòl europeu.
